El setembre del 2019 es va estrenar una pel·lícula que porta per títol el que he manllevat per iniciar aquest article. Una història romàntica d'una parella que per greus raons de salut, han d'estar l'un de l'altre a una distància mínima de dos metres; curiosament, aquesta història l'hem multiplicat fins al punt que mig planeta -excepte alguns exemples forassenyats- es troba a una distància mínima d'un metre i mig. Panorama desolador.
Havia pensat un altre títol -que potser utilitzaré més endavant-, d'una novel·la de l'enyorat Agustí Vehí, Després del silenci, perquè la sensació que donen avui els carrers de les nostres ciutats i pobles, replans de les escales, parades de bus o fins i tot comerços de primera necessitat és el d'un cerimoniós silenci, estrany i incòmode, que recorda el que relatava aquella novel·la.
Em comentava aquests dies de confinament, via correu electrònic, una persona avesada a escriure des de fa anys que són moments en què costa posar-se a escriure i, realment, trobo que té raó. I ho crec perquè, possiblement, allò que acabés sortint, si deixéssim volar la ment, imaginació i dits no seria el missatge que voldríem transmetre, sinó el que s'amaga en aquells racons amagats i petits del nostre interior, on la por, incertesa i angoixa senyoregen perquè -no ens enganyem- la condició humana serà supervivent, maleït sia, si som capaços de mantenir vius aquests espais personals amagats a tothom.
Des de l'obligat observatori de casa nostra, hem estat amatents a tota aquella informació que provenia de tot arreu -sense discriminar, bona o dolenta, autèntica, fal·laç, inversemblant, sorprenent o infantil, si cal-, i ha anat deixant pas, a poc a poc, a prendre distància amb tota la informació i destriar-la o, més ben dit, dosificar-la en la justa mesura de qui es troba reclòs a casa. La solitud ens porta a prendre distància.
Molts recordaran, sobretot els que tenen una certa edat, el vers d'un vell bolero que resa « dicen que la distancia es el olvido»; potser serveix per a un bolero, però, en circumstàncies com les que vivim, això no és possible. La distància no ha de ser oblit, perquè, ni que sigui a dos metres de tu, cal recordar tot el viscut i patit, ni que sigui per poder redreçar -en part- tot allò que s'ha anat torçant. Penso que ens ho devem i els ho devem.
