22 de març de 2020
22.03.2020
Emergència per coronavirus

Trenta-cinc llengües, dues-centes mans, un cor

La directora general d'Igualtat explica com d'important és que els missatges del Departament de Salut arribin a tothom, també a les persones que no entenen el català i a les que són analfabetes

22.03.2020 | 21:04
L'autora de l'article, la portbouenca Mireia Mata i Solsona.

Divendres 13 de març. Infants i joves no han anat a classe. S'estén –finalment- la consciència que això es greu i que només ho podrem afrontar amb el confinament a les llars. Es comencen a prendre decisions dràstiques: si no parem el ritme habitual pagarem amb milers de vides el desafiament al coronavirus. Per més que faci setmanes que en parlem, sembla una pel·lícula de ciència-ficció. Això ha passat a la Xina, a Itàlia... però les coses dolentes sempre passen als altres.

Comunicats oficials, notes de premsa, entrevistes als mitjans de comunicació... és vital que tota la població sàpiga què passa, quines són les mesures imprescindibles per evitar el contagi, què fer en cas de trobar-se malament... ràpid, ràpid, va d'hores, de minuts. És imprescindible que tothom n'estigui al cas. I aleshores rebo una trucada. Una companya i amiga em diu que pensem que hi ha persones –principalment dones- que no escolten els mitjans de comunicació majoritaris, que no llegeixen notes de premsa, que no veuran les infografies que puguem traduir... perquè són persones que tenen com a canal de comunicació una altra llengua, perquè no tenen domini del català. Algunes ni tan sols tenen domini de la seva llengua original escrita. Són analfabetes.

Moltes d'aquestes persones són dones que treballen a casa, que tenen una xarxa familiar i social petita, que es relacionen poc o gens amb el món exterior, sovint mitjançant fills o marits que els tradueixen la informació que no entenen. D'altres viuen internes en cases on tenen cura de persones grans o dependents i de cop queden aïllades de la xarxa amb qui connecten l'estona del passeig o el dia setmanal de permís. S'han acabat passejos i permisos. Aleshores, com es comuniquen aquestes persones? Quins missatges reben si no són lectores? Em respon immediatament: NOTES DE VEU al telèfon.

Som-hi. Només cal el missatge exacte que el Departament de Salut vol que transmetem, i una xarxa de dones solidàries que ens ajudem per ajudar.

En poca estona Salut passa un text que comença a volar pels telèfons: qui ens ho farà en la versió llatinoamericana del castellà? Quantes gravacions ens calen de l'àrab per a que tothom l'entengui? Tenim ja el rus? I l'urdú? Quin idioma és l'Akan? Les notes de veu van arribant, no només les que hem llistat en primer lloc, sinó d'altres que es van afegint: no l'hem demanat però un voluntari ens grava l'anglès, ara una segona versió dialectal de l'amazic, una segona versió del portuguès que la primera no anava prou bé... en poques hores tenim un munt de llengües, desenes de voluntàries i voluntaris que no només graven amb literalitat i entusiasme la nota de veu, sinó que la comencen a difondre entre la pròpia comunitat.

Corre tan ràpid que mentre la llista d'idiomes creix els missatges ja volen arreu del món: a Europa, a Àfrica, a Àsia... compartim els missatges amb la Generalitat i amb entitats, que col·laboren i engrandeixen el projecte, i se'n fan ressò. Podeu sentir aquí les notes de veu, de solidaritat, sororitat i generositat, o aquí.

Trieu llengua que us soni més exòtica i escolteu-la. Tanqueu els ulls i imagineu què poden sentir les persones que veuen que el món canvia de cop al seu voltant i no entenen gairebé res. Imagineu sentir notícies alarmants que no enteneu. Els àudios no només diuen què fer per evitar el virus. Diuen també: "pensem en tu, volem que et protegeixis perquè ets part de la nostra comunitat. Estem al teu costat. T'estimem" Passa-ho.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook