Recordo el primer dia que vaig passar vergonya aliena a taula. És d’aquelles imatges que no s’esborren. M’imagino la meva ganyota infantil i la reacció de la meva mare al cop de colze que es va endur per cridar la seva atenció. A uns pams, una comensal veïna traslladava amb menys manies que dissimulació un sagnant tall de carn a l’interior de la bossa que feia conjunt amb el seu vestit dominical. El botí es completaria poc després amb una lionesa desbordant de nata. Desconec si m’havia perdut alguna cosa més però sempre m’he preguntat com devia arribar aquell singular menú a casa de la rapinyadora.
M’hi han fet pensar les recents paraules del relator de la Llei sobre el Malbaratament Alimentari, Raúl Moreno (PSC-Units). Un dels seus arguments per defensar la necessària mesura és acabar «amb la vergonya dels clients d’emportar-se el menjar que no s’ha acabat». Us asseguro que la protagonista del meu record, de pudor, en tenia ben poc. Ara bé, la llum verda donada des del Parlament a la iniciativa mereix el nostre aplaudiment i més, malgrat haver quedat aigualida per l’ultra gesticulació política dels últims dies i l’omnipresència del coronavirus.
Malgrat que han estat necessaris cinc anys per a la seva aprovació -cinc, heu llegit bé-, estem davant d’una iniciativa pionera a Espanya i a Europa, ja que implica tots els agents de la cadena alimentària. A partir d’ara, els restaurants hauran de facilitar que els clients es puguin endur el menjar que no s’acabi, però també s’insta les empreses alimentàries i d’altres agents a millorar la conservació dels aliments i a aprofitar les restes per a altres usos, com el compost o el biogàs.
Les dades són contundents: una tercera part dels aliments produïts al món es fan malbé cada any mentre una de cada nou persones segueix patint inseguretat alimentària. O, dit d’una altra manera, fam. Si alguna vegada hem qüestionat la inactivitat parlamentària dels últims anys, aquesta unanimitat mereix com a mínim un notable alt.
