S'ha discutit darrerament sobre si s'havia de donar suport a en Santi Vila per afrontar la fiança que un tribunal li demana per, quan exercia de conseller de la Generalitat, no voler tornar manera voluntària al monestir de Sixena unes obres d'art que es trobaven al Museu de Lleida.
Sense fer judicis de valor sobre quin dels dos territoris tenia la raó en el tema de fons, considero que demanar a un polític que posi el patrimoni personal i privat com a garantia per cobrir les seves responsabilitats de govern, és vetar directament l'accés a càrrecs públics de gestió a qualsevol persona.
A veure si ho entenem: a menys que el polític no sigui un corrupte, cas en el qual no solament no se li ha de prestar ajut sinó que existeix el deure moral de les institucions de procedir contra ell, ningú no s'embolica a fer coses contra la llei per gust o plaer propis. Per això crec que toca a l'administració assumir la defensa i prestar les fiances necessàries per mantenir el més indemne possible aquells que van actuar de bona fe en exercici dels seus càrrecs -per cert, bona nota d'això haurien també de prendre els consells d'administració d'algunes empreses privades que a vegades deixen penjats els seus directius quan executen decisions que han estat aprovades per la més alta instància de l'empresa-. De manera que, malgrat que la caixa de solidaritat no ha volgut posar ni un duro per pagar la fiança a l'exconseller -es tracta d'una entitat privada i els assisteixen les seves raons que es poden compartir o no-, celebro la modificació legal que evitarà casos com que un servidor públic hagi d'aportar les escriptures del seu pis per fer front a 216.000 euros de fiança, quantitat absolutament desorbitada i amb un punt d'acarnissament, que un tribunal li demana fent cas d'una acusació particular i desafiant el sentit comú.
En Santi Vila pot semblar a vegades enfonsat però al final sempre sura. Això ho saben molt bé els que coneixen la trajectòria vital i política d'aquell jove talentós que en temps llunyans ja sobresortia en el Consell de la Joventut de Figueres. Però encara que certes contradiccions del titular puguin fer una mica de ràbia, crec que no és just negar el dret a la seva defensa al·legant una actuació global desencertada en el conjunt de l'anomenat «procés». Màxim quan, en un exercici de memòria selectiva, la majoria dels que ara li neguen l'ajut, obliden que són els mateixos que demanaven a l'exconseller que aquelles obres d'art no tornessin mai a l'Aragó.
