Hi ha persones que encara que ja no hi siguin, continuen tenint ascendent sobre nosaltres, continuen sent vàlides les seves ensenyances i contribueixen a anar modelant la nostra manera de veure i entendre el món. Segur que tots podem enumerar dues, tres o quatre persones rellevants a la nostra vida que ens han permès accedir a alguna certesa i força dubtes; ja seria això. Recordo algú que em deia que, a mida que s'anava fent gran, trobava que s'emocionava sobre coses de les quals abans en donava poca importància. És cert. Pot tractar-se d'una pel·lícula, una cançó, una notícia o, fins i tot, el retorn a un lloc enyorat, rebutjat o una flaire retrobada que engega en nosaltres un procés emotiu sobre el qual tenim la sensació que ens debilita o que ens fa més vulnerables davant la realitat més immediata. Tot plegat és molt humà i estic convençut que, si no ens passés, seríem molt més destructius els uns amb els altres del que ja ho som.
Parlar de les emocions és un terreny relliscós, poc cartesià i per extensió un espai on la racionalitat té més aviat un paper força secundari. Hi ha definicions força científiques vinculades a la medicina o la psicologia que intenten explicar-les, però en general tothom acaba admetent que no hi ha emocions bones o dolentes, sinó les que ens perjudiquen o beneficien en determinats moments, que no és el mateix; aquesta és una percepció, molt de detall, que no tothom acaba de veure de la mateixa manera.
«El temps ens converteix en més tous» reflexionava un bon amic i malgrat que podria creure's que és cert, no sé si elements com l'experiència, el coneixement, l'empatia apresa o el simple cúmul d'errors d'una vida no acaben sent aquell ingredient que incrementa la sensibilitat envers la raó. Les emocions es tradueixen sovint en sentiments i, com escrivia Unamuno: «Cal sentir el pensament i pensar el sentiment».
Hi ha coses que representen molt més del que pot expressar-se a través de paraules, i si acceptem això, potser estem en aquell camí en què les emocions deixarien de ser un terreny relliscós per acostar-se a un altre nivell on les coses poden acabar sent més senzilles, les relacions més sinceres i les emocions un espai de llibertat que traspassi l'estricament personal. Una utopia, en definitiva.
