Aquest abril es compleixen 40 anys de les primeres eleccions municipals després de la dictadura franquista. Es pot ser molt crític amb el període de la transició però no em negaran que paga la pena recordar que, quan el cos del dictador encara estava calent (i també el dels militars), una colla de gent va fer possible que el poble escollís lliurement el seu alcalde i regidors.

Entrar a analitzar aquell període -que, a més, un servidor no va viure en primera persona- em podria fer caure en inexactituds i superficialitat. No soc historiador i possiblement recorreria a tòpics generalistes que poc aportarien al lector. Seria un anàlisi més del que es fa quan es parla del “règim del 78”. Un règim que, sincerament, no sé exactament a què es refereix, què inclou, qui en forma part ni qui en queda exclòs. Molt probablement, aquesta selecció es fa segons el costat de la vorera política de qui la faci i, convindran amb mi que això poc rigor històric aporta. En qualsevol cas, em centraria en reflexionar sobre la generació actual (no posarem noms) en contraposició amb la de personatges de la potència de Suárez, Roca, Carrillo, Trias Fargas o Solé Tura, per dir-ne uns pocs.

No voldria, per tant, entrar en fer aquest anàlisi. Sí que vull remarcar, però, la importància que varen tenir aquelles eleccions. Repeteixo que un servidor no havia nascut l’any 79 però he pogut constatar, a través de gent diversa que ho va viure, la fragilitat d’aquell moment i com, des d’arreu de tots els pobles de l’Estat espanyol i també -o especialment- a Figueres, es van posar els pilars per tal de consolidar una democràcia que aleshores no es donava, ni de bon tros, per descomptada.

Em sorprèn la lleugeresa de com es critica, avui dia, l’etapa de la Transició democràtica i com es critiquen, amb enorme facilitat, les estratègies negociadores que van seguir els protagonistes del moment. Com si tot fos tant obvi, tant descomptat. Se’m fa difícil criticar de forma crua -potser despietada- les decisions, l’esforç i la bona voluntat que milers i milers de persones de la generació que ens precedeix que van aconseguir, després d’una llarga dictadura, que en aquest país es pogués tornar a votar lliurement. Ja em perdonaran (o no) però simplement, no m’hi veig en cor.

Ara podríem entrar en qüestionar la qualitat democràtica de l’Estat espanyol que, certament, en els darrers anys ha fet sorgir la pitjor versió de la seva separació de poders. Ho veiem en el judici que s’està celebrant al Tribunal Suprem on va caient com una llosa una fase d’instrucció carregada d’irregularitats i un paper de la fiscalia, com a mínim, qüestionable. O bé la censura incomprensible i ridícula que imposa la Junta Electoral Central apuntant sempre cap allà mateix. Ara bé, de la mateixa manera que denunciem que, des de certes instàncies espanyoles, es fa una causa general contra el sobiranisme català, tampoc seria just ni honest fer una causa general contra tot el sistema democràtic construït en aquests 40 anys tot i ser, evidentment, millorable en alguns o bastants aspectes.

Potser ens hauríem de preguntar si la nostra generació s’ha fet digne del llegat heretat. Tal i com manifestava algun dels advocats defensors en la vista que jutja el procés sobiranista, el que està succeït ara és un fracàs col·lectiu d’aquells valors. L’error, doncs, està en allò que ens van deixar o en el com ho hem gestionat nosaltres?

I, per acabar, recupero les paraules que escrivia l’enyorat Francesc Ferrer i Gironès, en un article d’ara fa 40 anys: “La Democràcia no és una gràcia que gratuïtament se'ns concedeix en néixer, sinó és una situació que cal obtenir amb el nostre esforç. Dit d'altra manera, la Democràcia és un esdevenidor a assolir, més que no pas una situació a defensar.” Amén, gràcies i per molts anys.