Som a les portes del primer aniversari del primer d'octubre. Una diada que recordarem per sempre més. Una diada que havia de servir per canviar-ho tot, però que no ha canviat res, ja que al final va resultar que tot eren mentides i/o mitges veritats.
Els responsables d'aital fracàs? La classe política, ras i curt. Se'ns va prometre que mentre hi hagués un vot més de «sí» que de «no» n'hi hauria prou per declarar la independència (de fet, ho preveia la Llei de transitorietat aprovada pel Parlament). Se'ns va prometre que s'estava treballant recorrent el món per tal d'obtenir el reconeixement de la Comunitat Internacional. Se'ns va explicar que s'havia creat una hisenda pròpia i que es disposava de la majoria d'estructures d'Estat que requeria un país nou...
Però resulta que tot això era mentida. No només no es va fer efectiu el mandat de l'1-O, no es va obtenir el reconeixement de CAP Estat i no hi havia cap estructura d'Estat creada, sinó que a més a més ara se'ns diu (per part dels mateixos partits que havien de liderar tot el sarau, atenció) que s'ha de «rebentar la bombolla de l'independentisme màgic», eixamplar la base (quan l'últim baròmetre del CEO publicat el 20 de juliol diu que els partidaris de la independència són majoria), dialogar i consensuar un referèndum pactat amb l'Estat. Perdó? Tornem a ser el 2012, el president de la Generalitat és Artur Mas i jo no me n'he adonat? Quina desil·lusió. Quina falta de respecte. Quins penques. Quina ràbia. I quina impotència.
Espero que tot plegat sigui una estratègia per ajudar a alliberar els presos polítics, perquè una jugada mestra per aconseguir la independència per no sé quina via ja tenim tots coll avall que no és, ja que cap ha reeixit.
Com sempre, l'únic que continua estant al peu del canó, omplint onzes de setembre i batallant contra les injustícies imposades per l'Estat espanyol és el poble. Un poble que l'1-O es va partir la cara, literalment, per a res.
