Ucraïna: una guerra subsidiària

La guerra –paraula que els mitjans de comunicació a Rússia tenen prohibit utilitzar sota amenaça de presó– de Putin, ¿ha sigut la reacció a l’amenaça imminent que podia representar Ucraïna per a Rússia?

La resposta és que no. Ucraïna no suposava un perill immediat, nou, inesperat, que podria explicar el gir espectacular de Putin, un gir preparat, que no improvisat.

¿Hi ha hagut, per dir-ho de manera exagerada, alguna cosa semblant a un atemptat de Sarajevo el 1914? I, tot i que la seva Constitució així ho assumeix com a posició de principis, Ucraïna no ha sol·licitat formalment entrar a l’OTAN. 

Pretext fals

Durant setmanes, si no mesos, el president rus va negar sistemàticament les informacions promogudes per l’Administració Biden i els serveis d’intel·ligència dels Estats Units sobre la preparació de la guerra amb un pretext fals.

El diumenge 20 de febrer, el president Macron va proposar a Putin i Biden la celebració d’una reunió bilateral entre els dos presidents com a pas previ a una cimera sobre la seguretat a Europa. En un comunicat, l’Elisi va informar que tant l’un com l’altre havien acceptat la iniciativa de la trobada bilateral. Segons la informació francesa, el secretari d’Estat dels EUA, Antony Blinken, i el ministre d’Afers Exteriors de Rússia, Serguei Lavrov, havien d’abordar l’assumpte el 24 de febrer.

Però el 21 de febrer, Putin va iniciar la invasió en dues fases. Primer, mitjançant l’entrada de tropes russes després de reconèixer les republiques populars de Donetsk i Luhansk, a la regió del Donbass, al sud-est del país, i en les primeres hores del matí del 24, al llançar les seves tropes, avions i míssils –utilitzant com una de les seves plataformes Bielorússia– a tot Ucraïna.

Una ‘blitzkrieg’, la guerra llampec a la Wehrmacht i a la Luftwaffe.

Crònica d’una guerra anunciada

¿Per què no es va impedir el que ja és la crònica d’una guerra anunciada amb mesos d’anticipació?

Les condicions de negociació que Putin va posar sobre la taula al desembre eren bàsicament dues: abandonar el pla d’entrada d’Ucraïna a l’OTAN i acordar un tractat de seguretat bilateral entre Europa i Rússia que frenés l’expansió de l’OTAN cap a l’est. Totes dues van ser rebutjades pels Estats Units.

¿Podia ignorar Biden, quan els seus serveis d’intel·ligència i alts càrrecs de l’Administració ja anunciaven una invasió imminent, que aquest rebuig tiraria més llenya al foc?

I sobretot, ja que en teoria l’important és Ucraïna, això és, preservar tant el país com la vida dels seus ciutadans, ¿feia més segura la situació del país –situat a 460 quilòmetres de Rússia (distància entre Lugansk i Volgograd) el rebuig net i clar de les condicions de Putin?

Perquè aquí els qui se la jugaven eren els ucraïnesos.

¿Per què? Perquè tant Biden, que acabava d’evacuar l’Afganistan, com l’OTAN, van deixar ben clar que no enviarien tropes per defensar Ucraïna. En altres termes, es donava la paradoxa que l’OTAN, l’escut protector d’Ucraïna, li estava dient a Putin que davant la seva imminent invasió –asseguraven els serveis d’intel·ligència nord-americans i amb raó, com es va poder veure el 24 de febrer– no resistirien amb soldats al costat d’un país que si bé no forma part de l’Aliança Atlàntica, aspira en un futur sine die a ser-ne part.

Crisi dels míssils de Cuba

Suposem per un moment que la resposta dels Estats Units i de l’OTAN a les condicions de Putin van ser, en l’última setmana del gener, el ‘moment de la crisi dels míssils de Cuba-EUA de 1962’.

La d’Ucraïna era el revers d’aquesta crisi. Els EUA havien intentat envair Cuba (Bahía de Cochinos, abril de 1961), un pla dissenyat per l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA) abans de l’arribada del president Kennedy a la Casa Blanca. La invasió va fracassar. I el 1962 Rússia, sota la batuta del primer ministre Khrusxov, va decidir d’acord amb Fidel Castro instal·lar plataformes mòbils de llançament i míssils a Cuba, a 370 quilòmetres dels Estats Units. El president Kennedy va ordenar preparar aquesta vegada una invasió en regla de l’illa. Però es va donar temps per negociar. La Marina nord-americana va controlar l’entrada a l’illa de Cuba de barcos amb material militar i a través de negociacions oficials i entre bastidors, durant 13 dies, amb intercanvi de dures cartes de retret entre Kennedy i Khrusxov, es va dissoldre una crisi que semblava fregar la guerra termonuclear.

Khrusxov va retirar els míssils de Cuba i Kennedy va ordenar més tard, tot i que sense vincular la decisió a la crisi de Cuba, la retirada dels seus a Turquia.

I ara, Putin amenaçava d’envair Ucraïna a 460 quilòmetres de la seva frontera. Com s’ha assenyalat, els EUA donaven per feta la invasió des d’almenys dos mesos abans.

La crisi dels míssils va començar el 14 d’octubre de 1962, quan un avió espia U-2 va captar centenars de fotografies de les instal·lacions soviètiques a Cuba i va acabar el 28 d’octubre amb una carta de Khrusxov comprometent-se a desmantellar els míssils i retirar-los de Cuba.

Converses entre Biden i Putin

Biden va parlar amb Putin el 30 de desembre del 2021 des de la seva residència estiuenca de Wilmington, a Delaware. Va tornar a fer-ho el 12 de febrer del 2022. No hi va haver cap avanç sobre l’exigència russa de bloquejar l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN. Un ingrés que, d’altra banda, ni tan sols és a l’agenda.

L’OTAN va armar l’oposició al president prorús Ianukóvitx el 2014, i va finançar el cop d’Estat de l’Euromaidan i va escollir membres del nou Govern. I ha continuat venent equips militars als dos governs ucraïnesos –Petró Poroixenko i Volodímir Zelenski– ininterrompudament des d’aleshores.

Dissabte, 4 de març, ‘The Washington Post’, basant-se en un informe desclassificat, apuntava que «ja al desembre, el Pentàgon ha equipat combatents ucraïnesos per lluitar en àrees urbanes, incloent-hi escopetes i vestits especialitzats per protegir soldats que manipulen explosius».

Segons ‘The Washington Post’, «en total, la varietat, volum i potència de foc que han sigut transportats a la zona de guerra il·lustra fins a quin punt els Estats Units han buscat preparar els militars ucraïnesos per tirar endavant una guerra híbrida contra Rússia. L’últim any, els EUA han compromès més de 1.000 milions de dòlars en assistència militar a Ucraïna. Això inclou radars contra morters, ràdios segures, equips electrònics, equips mèdics i constant aprovisionament de míssils Javelin [míssil javelina]».

‘Proxy war’

Aquesta conducta, ¿justifica la idea que a Ucraïna s’està lliurant ja des de fa anys i ara amb la monstruosa i il·legal invasió de Putin una guerra subsidiària, cosa que els americans anomenen ‘proxy war’?

És a dir: una guerra en què alguns actors actuen instigats per altres protagonistes aparentment no implicats directament, amb tropes, en les hostilitats.

No és una teoria de la conspiració. En realitat, l’ajuda militar descrita a Ucraïna no ha sigut ocultada abans de la invasió russa.

Però si un exemple sembla interessant per evocar ha sigut, precisament, la guerra de l’Afganistan.

Només el 1998 es va poder conèixer la seqüència dels fets quan Zbigniew Brzezinski, exconseller de Seguretat Nacional del president Jimmy Carter, va revelar com els EUA van parar la trampa perquè la Unió Soviètica dirigida per Leonid Bréjnev envaís l’Afganistan. Fins aleshores es creia que la CIA havia ajudat els mujahidins el 1980 després de la invasió russa de desembre de 1979.

«Però la realitat que es va mantenir en secret és diferent. Va ser el 3 de juliol de 1979 quan el president Carter va firmar la primera ordre sobre l’assistència clandestina als opositors del règim prosoviètic de Kabul. I aquell dia jo vaig escriure una nota al president en què li explicava que segons la meva opinió aquesta ajuda provocaria una intervenció militar dels soviètics. Nosaltres no vam empènyer els soviètics a intervenir-hi, però vam incrementar conscientment la probabilitat que ho fessin. I no me’n penedeixo. Aquella operació secreta era una excel·lent idea. El seu efecte va ser que va atraure els russos a caure en la trampa afganesa».

El Vietnam de l’URSS

Preguntat si es penedia d’aquests fets, l’exassessor de Seguretat Nacional va respondre: «¿Com me’n puc penedir? El dia que els soviètics van travessar oficialment la frontera, li vaig escriure al president Carter: ‘Ara tenim l’oportunitat de donar-li a l’URSS la seva guerra del Vietnam’. Moscou va haver de lliurar durant gairebé 10 anys una guerra insuportable per al règim, un conflicte que va provocar la desmoralització i finalment l’esclat de l’imperi soviètic».

¿No lamentava haver afavorit l’integrisme islamista a l’aportar armes i consell a futurs terroristes? Brzezinski va respondre: «Beneiteries, l’islamisme global no existeix... ¿Què és el més important per a la història mundial? ¿Els talibans o la caiguda de l’imperi soviètic? ¿Alguns bojos islamistes o l’alliberament de l’Europa central i el final de la guerra freda?».

Parafrasejant Brzezinski, ¿estan els EUA, ara que han sigut derrotats a l’Afganistan, aprofitant per donar-li a Rússia una nova guerra aquesta vegada a Europa, i aconseguir que la cara la posi la Unió Europea, amb Alemanya al capdavant, i així l’enfortiment de l’OTAN al tancar files contra Putin?

Quant a Putin, no deixa de ser oportú citar la gran historiadora nord-americana Barbara W. Tuchman. Al seu llibre ‘La marcha de la locura. De Troya a Vietnam’ va escriure: «Un fenomen notable al llarg de la història, independentment del lloc o temps, és la recerca, per part dels governs, de polítiques contràries als seus propis interessos. Sembla que la humanitat es comporta pitjor en l’àmbit dels governs que en qualsevol altra activitat humana».