Quan es fa fosc, els carrers de Girona engoleixen la gent. La ciutat s'adorm poc a poc i les finestres il·luminades dels edificis van apagant-se. Ha passat un altre dia trist de coronavirus. Una nova nit d'estat d'alarma cau a pes a les onze de la nit i els ciutadans es reclouen a casa, per gust o per força. Passa a Girona però és una imatge mimètica a a la resta de ciutats gironines. És un període excepcional que ofereix imatges desconegudes i sotracs emocionals per a la història.
Les places, antigament un pol d'atracció i bullici, resten en un silenci quasi inèdit en un mes de maig calurós. Ni tant sols se senten els ocells. El pas d'una moto, d'un cotxe o de persones solitaries trenquen l'estranya serenor dels sentits. Els semàfors en vermell són un destorb. Per què esperar si no hi ha ningú? Pràcticament ningú. Els pocs vianants que hi ha pel carrer es mouen despreocupats i sense mascareta. Alguns deuen marxar a casa, els qui en tenen per dormir.
Al centre és on hi ha més vida, tot i que poca. Per la plaça Catalunya hi passa una parella jove que surt d'una de les terrasses encara obertes (poden obrir en el mateix horari que antigament) mentre observa un vehicle dels mossos d'Esquadra que fa dues voltes a la plaça. Conversen en veu baixa per no cridar l'atenció. Pel carrer Joan Maragall hi ha un noi caminant amb la mà embenada acompanyat de la seva mare. Probablement tornen d'urgències.
La negror queda tenyida pel groc i el taronja dels fanals del carrer. Allà on n'hi ha, perquè en alguns punts es mostren insuficients. A la plaça ciutat de Figueres, al barri de Montilivi, el silenci és sepulcral i la foscor espantosa. Quasi tota la plaça està encerclada amb precintes. Els jocs infantils, que en l'antiga normalitat eren un niu de crits de joia, continuen inutilitzats per unes cintes que abans només es relacionaven amb assassinats o la caiguda de trossos d'una façana a la via pública.
A l'avinguda Lluís Pericot només s'hi veu un home, a la zona propera al carrer Caldes de Montbui, que deixa unes bosses voluminoses en uns contenidors. Passa un cotxe en direcció al riu onyar amb un conductor que observa l'entorn notant-se com una curiositat en l'horitzó dels ulls del senyor que abaixa la persiana d'un bar.
A la zona dels Químics, la plaça a tocar de la xemeneia de l'antiga fàbrica llueix amb jocs de llums i flors. Durant la tarda s'hi acumulaven multitud de famílies que, durant una estona, feien oblidar que no estem en una situació normal. El lladruc d'un gos que treu el cap pel balcó és l'únic que pot buscar algú que passi pel carrer a la recerca d'un entreteniment.
A la plaça del Barco de Santa Eugènia, hi ha diverses persones amb un got a la mà. Separats i parlant efusivament. La Rambla Xavier Cugat de Fontajau s'exhibeix com un vial que espera el pas d'algun vehicle sense èxit. Tant sols una bicicleta solitària. Passar pel parc de la Devesa fa la mateixa angúnia de sempre. La plaça Miquel de Palol espera els veïns matinals amb una filera de girocletes i la tirolina precintada. Al parc Central de Sant Narcís, un grup de joves s'amaguen entre els elements geomètrics de la sortida de fums d'un aparcament soterrat mentre escolten música amb un telèfon mòbil. Un home descansa en un banc a la zona de les palmeres.
Barris totalment quiets. Places on s'ha aturat el temps. Escenaris d'una ciutat pràcticament fantasmagòrica.
