29 de març de 2019
29.03.2019

Botigues i restaurants

29.03.2019 | 06:30

Els hàbits, com a costums personals, projecten, també, la seva incidència en els llocs comercials que ens són indispensables per al nostre rol de viure. Menjar, vestir, productes de neteja o d'embelliment, equipaments de la llar, llibreries, òptiques, comunicació (mòbils, ordinadors, televisors...), joieries...

Fem una pinzellada de record a les botigues d'abans-d'ahir. No cal dir que les de «comestibles» eren part important d'aquell teixit social. Com també ho eren les fleques que, naturalment, es fabricaven el pa. Les botigues, en general, estan passant a millor vida. De «colmados» ja no en queda cap. Els «súpers» han agafat el testimoni del seu relleu. Hi ha una excepció, que està perdurant en el temps, en les ciutats: les parades de les places de mercat. És evident que elles són un exponent que manté viu el concepte del petit comerç molt especialitzat. Fa goig entrar a la plaça del Mercat del Lleó de Girona i veure les parades, totes tan ben ordenades com si fossin un tracte de salutació a un convit personal. Les peixateries tenen el gran encant de veure la tria ordenada d'uns peixos que fan patxoca. Tot molt net i ben posat per atreure l'atenció i suscitar les ganes de comprar.

Aquelles botigues, a les quals hom es trobava com a casa, ja no hi són. Com tampoc s'hi veuen les seves mestresses que cada dia escombraven la vorera del davant del seu establiment. No era una singularitat de contemplar testos de flors en els límits de les seves entrades. El tracte personal a poc a poc va desapareixent. En els súpers, molt assortits en varietat de gèneres, on un escull el que li convé. S'ho posa en una bossa, que porta o compra, passa per caixa, treu la targeta, a vegades diners, saluda amb resposta de compliment, i cap a casa.

Les tertúlies a les botigues formaven part del tarannà social. La botiga era el lloc de comunicació i, sovint, de « trapesseries» amb les subtileses, poc amagades, de «Saps aquella o aquell...». De tendes, mot correcte però poc usat, en subsisteixen poques. Algunes fruiteries (fruites de proximitat?) i fleques que venen el pa que els porten del Forn de Sant Daniel, forn que, evidentment, no existeix en aquest barri de Girona.

I una altra «fugida de temps». Darrere d'una sabateria hi havia un sabater. D'una fleca, el seu forn per al flequer. D'un lampista, una lampisteria... I un record per als sastres i camisers. Els sastres a Girona, ( Pellicer, Mendoza, Bach,...) et feien els vestits. Escollit el teixit, que ells tenien a la seva sastreria, et prenien la mida. Ho feia el sastre que portava la seva cinta mètrica penjada del coll i el cercle de guix a la mà. No cal dir que eren professionals de prestigi. Les camises fetes a mida també tenien la seva seu, naturalment, en una camiseria. I una altra curiositat sobre els vestits d'homes i dones. Hi havia mercat per als de segona mà. A Can Penja i Despenja sempre s'hi podia trobar una ganga d'ignorada procedència. Tot es comprava i es venia. No existia el control sanitari o higiènic. Es venia llet a granel o hi havia la lletera que te la portava a casa.

Evidentment, les botigues han deixat pas als restaurants. A part de les celebracions de Nadal, que moltes famílies les fan a casa seva, totes les altres es commemoren en restaurants. I d'ells, aquells que estan als afores, propers o força llunyans, per exemple de Girona, fan el seu agost. El cotxe, tothom en té, és el vehicle indispensable per aconseguir maridar una desitjada sortida amb una taula per satisfer la gana al gust de cada un. I una gran descoberta dels restaurants: els menús i la carta. Un és el popular i l'altra és el selectiu.

Canvien els costums o hàbits de vivència, per la qual cosa apareixen nous oficis que en substitueixen d'altres ja inexistents. Qui es recorda del matalasser que amb dues vares refeia els matalassos de llana! I entre els nous, i de gran predicament, la professió de cuiner té molta valoració. El Celler de Can Roca, restaurant que sempre està entre els tres primers del rànquing mundial (segons la guia Michelin) es coneix a tot el món. Ha superat el gironí Xavier Cugat, estrella del cinema americà, en la seva popularitat. Ara, Girona és coneguda mundialment pel famós Celler. Per cert, abans, els bars eren les tavernes. Cap d'elles feia menjar. Els restaurants eren les fondes, llocs d'estada d'un o pocs dies dels viatjants de comerç.

Abans, els diumenges i festes de guardar, després del dinar familiar, s'anava al cinema. A Girona hi havia, a la plaça dels cines, l'Albèniz, el Granvia i el Coliseo, a Jaume I, l'Ultònia, al carrer Nou del Teatre, darrere l'ajuntament, el Modern, cap al costat del camp de futbol de Vista Alegre, el Familiar, i al capdamunt del carrer de la Força (placeta de l'Institut), el Centre Cultural. El cinema en lloc públic s'ha fet restringit. Moltes persones veuen el cine a casa seva, ja sigui per la TV o per la pantalla de l'ordinador.

Així doncs, es donen les següents tendències actuals: Primer: cinema de fora (cine) a casa (TV o ordinador), amb un percentatge estadístic important. Segon: celebracions de casa al restaurant; i una recordança molt repetitiva d'aquests menjars de casa. Solien consistir en entremès, platillo i rostit. Els costums van canviant sense adonar-nos-en. Quan estem en un de nou, mai no ens hi trobem estranys. L'adaptabilitat social és una circumstància que hom es troba sense necessitat de fer cap pas imprevist. Evidència: tots formem part del canvi. I temps era temps. Nostàlgia? No. I menys El cualquier tiempo pasado fue mejor de Lope de Vega.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook