27 de febrer de 2019
27.02.2019

El Bloom, una oportunitat perduda

27.02.2019 | 06:30

A l'agost de 2004 vàrem presentar des de l'ARPAGI (l'Associació de Productors Audiovisuals de Girona) un projecte anomenat La Casa del Cinema, que proposava convertir el Cinema Truffaut en un espai aglutinador de creació i exhibició. El projecte no va madurar, però va situar-nos com a interlocutors en un projecte que, poc després, el maig de 2005, iniciava la Universitat de Girona (UdG) amb una proposta de creació d'un Centre de Tecnologies de la Informació i de la Comunicació i Continguts (CeTICC), en el qual també hi participaven l'Associació d'Empreses de Noves Tecnologies de Girona (AENTEG), Televisió de Girona, l'Escola Universitària ERAM i altres empreses i entitats dels sectors audiovisual i tecnològic de la ciutat.

El projecte es va presentar en la convocatòria 2005-2006 del Ministeri d'Educació i Ciència per infraestructures científico-tecnològiques, i va suposar l'inici del que avui dia coneixem com a edifici Narcís Monturiol del Parc Científic i Tecnològic (PCiT) de la UdG, que es va inaugurar el 2010, i que aglutina espais per a empreses tecnològiques, grups de recerca, auditori i espais de reunions i formació; en aquest espai es va acabar ubicant el que avui coneixem com a Bloom.

L'edifici era una caixa on es volien fer cabre moltes coses, però on al final moltes no es van concretar. Personalment en diferents reunions sobre usos hi vaig sentir propostes de portar els estudis de Televisió de Girona, l'Escola Universitària ERAM, fins i tot la seu de comarques de TV3 i algun estudi de Mediapro. El gener de 2010 conec per part de la UdG que arriba finançament europeu en la convocatòria del 2009-2010 per dinamitzar un Clúster Media-TIC en el PCiT, el projecte és d'1,8 milions d'euros i consta en instal·lar un Medialab a l'edifici Narcís Monturiol; al maig del mateix any s'inicien una sèrie de reunions amb la consultora LTC Project per realitzar un estudi sobre el sector Media Tic a Girona per tal de buscar agents i definir usos, la segona consultora que feia una acció similar.

Tot va venir amb presses, els diferents grups de recerca de la UdG i assessors externs definien quin material comprar, mentre es realitzaven les obres de les noves instal·lacions, es comprava mobiliari i es buscaven empreses amb les quals vincular projectes d'I+D que poguessin optar a subvencions estatals o europees. Volia ser un projecte gran, i nosaltres, els productors i realitzadors de Girona i comarques, érem petits, i era molt difícil per a la majoria d'interlocutors locals participar de projectes amb altes necessitats de finançament o de grans infraestructures.

A finals del 2011 s'anaven concretant moltes coses, apareix la figura del gerent del llavors anomenat 3D Lab, s'afegeix un responsable tècnic i es comença a publicitar l'espai com a entorn de serveis, espai I+D i suport a la recerca. A l'octubre de 2011 s'inaugura el centre Spurna, del grup Vértice 360º, i amb això sembla que es comencen a complir algunes expectatives. Es va definint de forma interna la forma de gestió, els usos i la tipologia de serveis a oferir, i al gener de 2012 m'arriba per primera vegada un llistat de material a les mans. Haig de dir que llavors em vaig emprenyar. El llistat era una barreja de voler ser i aparentar amb fortes mancances bàsiques pensant en termes industrials, amb un cost de lloguer més car que a algunes cases de lloguer professionals de Barcelona, i amb unes necessitats de manteniment que difícilment eren assumibles com es va demostrar més tard.

A l'abril de 2012 el 3D Lab passa a anomenar-se Bloom, es descarten altres noms com The3 o Lumen, i el juny de 2012 s'inaugura en un entorn en què els agents locals prevèiem ja la seva mala fi. De 2012 a 2015 vaig col·laborar o fer ús directe de les instal·lacions del Bloom per a usos formatius, professionals o industrials, i vaig redirigir diferents empreses i professionals cap als seus serveis. No puc dir que no trobéssim resposta, i cal posar en valor l'esforç dels responsables per tirar-lo endavant, però el seu final el 2016 és el reflex de com no es poden fer les coses des del sector públic.

L'allunyament del projecte vers els sectors audiovisuals i tecnològics del territori va ser cabdal per entendre la seva mala fi, des del moment en què el marc mental era competir amb Barcelona, mai es va pensar com el Bloom podia ajudar a la indústria i professionals locals. Crec que totes les empreses que conec del sector a Girona hi han mantingut alguna relació, igual que totes han decidit no tornar-hi; la percepció que el Bloom era recerca o grans projectes va voler calar des del primer dia, però havent-ho fet es va descapitalitzar d'allò que tenia més a prop, i d'aquells a qui ens feia més falta comptar-hi. El fracàs de Bloom va començar amb el seu allunyament vers els interlocutors locals, i va continuar quan va començar a dependre només de la contractació pública per al seu sosteniment.

El que sap més greu ara per ara és que gran part del material segueix essent necessari per als professionals del territori, la necessitat d'aglutinar i de crear espais comuns és encara més necessària que al 2010, i que, en comptes d'intentar reeixir ajustant el model i apropant-se als locals, donen per tancat un servei, mentre intenten obrir-ne un altre a l'entorn del Cinema Truffaut. Espero que els errors del passat no es tornin a repetir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook