Diuen que una pàtria no és el lloc d'on un se'n va, és el lloc on sempre es torna. Una pàtria és un arbre vora el camí que serva el record de les ombres dels caminants, una pàtria és una casa que lliga el seu destí a un fil de fum que puja fins als núvols, una pàtria és un nen que juga indiferent a tot el que passa al seu voltant. Una pàtria és el que li sembla a cadascú, perquè les pàtries són la suma de moltes voluntats a vegades contradictòries.
Una pàtria es forja amb minúscules peces, amb engranatges que giren com en la maquinària d'un rellotge antic. Ningú sembla comprendre la utilitat de cada roda, de cada palanca, de cada molla, ni per què cada ressort sembla obeir a una dinàmica diferent.
A vegades és millor tancar la tapa, oblidar-nos del mecanisme i contemplar només el plàcid pas de les hores en les broques, damunt la blanca esfera del temps.
Diuen que una pàtria no és el lloc d'on un se'n va, és l'indret on un arriba. Una pàtria no és només l'obaga on estan enterrats els teus pares, és també la terra on volen viure els teus fills i tu només ets la fràgil baula que lliga els uns amb els altres i que, a vegades, es trenca. Una pàtria és un conjunt de vegetals d'esperances, gallines ponedores i florències alades, vàlides per a tots, per a l'amo i el remença, els llibertins, els pròdigs, els avars i els que llegeixen un poema de Foix damunt d'una cadira el dia de Nadal.
Per mi, una pàtria -la meva- és un pessebre en la boira i quan convergeixen en el temps aquests dos conceptes i s'encarnen en el paisatge que m'envolta, em venen ganes d'alçar la bandera i de cantar l'himne de l'única pàtria possible, aquell que diu allò de: « Què li darem en el noi de la mare? Què li darem que li sàpiga bo? Panses i figues i nous i olives, panses i figues, i mel i mató».
