Quan decidim sortir del país, automàticament el cor se´ns parteix en dues meitats perquè deixem la meitat de la família allà i alguns venim a trobar l´altra meitat aquí», confessa Álex Suazo, membre de l´Associació Social Cultural d´Hondures a la Província de Girona que es va crear el març de 2011 amb l´objectiu d´ajudar en l´adaptació dels hondurenys que han decidit agafar un vol rumb a Girona per optar a una millor qualitat de vida. «Ja n´hi ha prou de ser un número, volem ser un nom», afirma amb contundència Delmer Villanueva, president de l´associació, que reconeix que des del novembre venen famílies senceres cap aquí, fugint d´un país on la persecució, la manca de llibertat d´expressió i la corrupció governen els carrers. Suazo apunta que fa anys que la població hondurenya viatja als Estats Units o a Europa, però la gran onada va ser a partir del cop d´estat del 2009 per part del Partit Nacional i, més recent, la reelecció il·legal del president Juan Orlando Hernández el passat novembre. De les comunitats estrangeres que viuen a la ciutat de Girona, l´hondurenya és la predominant, segons l´Institut d´Estadística de Catalunya (Idescat). La mateixa font calcula que l´any passat a la província hi havia 10.622 hondurenys o «catrachos» -el seu gentilici popular-, malgrat que el consolat apuja la xifra fins als 30.000, tenint en compte que molts d´ells no estan empadronats i altres que no compten perquè han aconseguit la nacionalitat espanyola.
Villanueva resideix a Girona des de fa 20 anys, procedent de La Ermita, Hondures. Ell mateix confessa que va ser una de les primeres persones que va venir cap a Girona, en el seu cas, per un motiu familiar. La seva mare feia tres anys que havia vingut a la ciutat a buscar-se la vida per a ella i per als fills que havia deixat al seu país. «Vaig venir cap aquí perquè la meva mare estava en coma terminal a l´hospital de Santa Caterina. Quan vaig arribar a la sala de l´hospital, saber que no podia tornar al meu país encara que ho volgués, em desestabilitzava. Però no em penedeixo d´haver vingut», explica Villanueva, afegint que «vaig tenir la necessitat de no pensar a tornar, ja que la cap de la família havia marxat i em tocava a mi tirar endavant». Villanueva no tenia la mínima intenció de venir cap aquí, la seva vida a allà fluïa: estudiava, jugava a futbol, tenia parella i bones amistats, però tot va canviar de sobte. L´adaptació per a Villanueva va ser dura, però va tenir la sort d´aconseguir el permís de residència al cap de cinc mesos d´aterrar aquí, tenint en compte que actualment el procediment consisteix a empadronar-se i, als tres anys i amb un contracte de treball, demanar la residència. El seu cas excepcional és conseqüència de la generosa regularització arran del convuls huracà Mitch que va sacsejar Hondures el 1998, un any abans de la seva vinguda. Una de les primeres dificultats va ser que «en aquell temps no teníem on comprar el nostre menjar, no hi havia botigues llatines. Quan ens enviaven formatge hondureny, el guardàvem com si fos or», narra Villanueva, reconeixent que Hipercor va ser el primer de començar a portar productes i ara ja hi ha botigues especialitzades com la Tienda Latina Sant Narcís de Girona. L´altre obstacle destacat va ser el futbol: «A Hondures estava a la selecció juvenil i era el capità de l´equip, però aquí era el nou i, a més, el fred de gener va ser un xoc important, tenint en compte que estem acostumats a un clima temperat tot l´any». L´Álex Suazo va venir fa nou anys a Girona, abandonant la capital del país, Tegucigualpa. La seva mare havia vingut a Girona feia tres anys fruit de la separació del seu marit amb la voluntat de trobar més oportunitats en una nova ciutat on l´esperava el seu germà. Com en el cas de Villanueva, «tampoc estava entre els meus plans venir aquí, però tenir-hi la mare ja era una porta per fugir del cop d´estat i la crisi que va venir al país». L´adaptació de Suazo també va ser complicada, «sobretot quan arribes i et diuen que no facis soroll o que arribis puntual», confessa rient. A més a més, Suazo ressalta que «a Hondures acostumem a viure en cases i a la majoria de ciutats no hi ha edificis com passa a aquí, on no saps qui viu a dalt ni qui viu a baix».
Reptes de futur
Després de treballar en granges i en una floristeria, Villanueva és el responsable de l´agència Viatges Honduras de Girona. El seu somni, però, és obtenir la titulació per ser entrenador professional de futbol i tornar a Hondures durant un temps per «implementar l´escola catalana al meu país, ajudant els nens que els apassioni aquest esport». Després li agradaria tornar a Girona uns anys per, finalment, gaudir de la jubilació a la seva terra natal.
Durant el primer mes d´estar a aquí, Suazo va fer feina a l´empresa de construcció del seu tiet. Després va estar en una fàbrica de mobles de cuina i en una empresa càrnia de Riudellots durant vuit anys. «En aquests moments, he decidit parar i especialitzar-me en diferents àrees del màrqueting digital a partir de cursos». Suazo explica que «malgrat anar-hi de vacances, penso que el meu futur està aquí, on puc educar la meva nena de deu anys». Per la seva ment també navega la idea de tornar a Hondures arribada la jubilació.
Els dos protagonistes són membres de l´Associació Social Cultural d´Hondures a la Província de Girona, que dona suport als hondurenys nouvinguts i que, a més, organitza festivitats com la del Dia de la independència del 15 de setembre. Per ajudar en termes d´adaptació, l´associació té convenis amb el Consorci de Normalització Lingüística de Girona per aprendre el català i amb entitats com Creu Roja i Càrites en temes de permisos i assistència.
