05 de agost de 2018
05.08.2018

Plaça de la Vita Amara

05.08.2018 | 06:30

ra vus prec per aquella valor/ que vus condus al som de la scalina,/ sovenga vus a temprar ma dolor. En boca d'Arnaut Daniel, citat pel Dant ( Infern 26, 145-148), citat per T. S. Eliot ( The Waste Land).

Si voleu fer exercici sense gaire esforç aneu pel carrer dels Mangants fins trobar el carrer del Conill Espavilat. No és un carrer, només ho és uns metres. Després es transforma en unes escales llargues de molt bon pujar (i baixar). L'altre dia ho vaig fer, això de pujar-les, les escales del Conill Espavilat. Hi havia un altre home (més o menys) gran com jo, que s'aturava de tant en tant pujant. Pujava dos esglaons i s'aturava, pobret. Jo m'ho vaig agafar fort i anava lent, però implacable, pujant un escaló, i un altre... anar fent. L'altre escalador em mirava envejós. O emprenyat, perquè un galifardeu de la seva edat pujava com un professional del puja-escales-i-no-t'aturis. En el meu moviment cap amunt veia els escalons, un fet normal si mires a terra a fi de no ensopegar. El que també veia era la brutícia acumulada a cada pas cap amunt. Elements orgànics de gos i presumiblement de colom o gavià, munts de pols de mides i colors variats, papers, talls de plàstic, llaunes rovellades, sorra d'origen desconegut, per més que podria venir amb el vent i la pluja de fang del Sàhara... Acumulacions variades de immundícia, que afortunadament no tapaven el pas dels vianants ardits. Com l'home que pujava i un servidor. Vaig suposar que pocs turistes deuen fer les escales. El servei de neteja no deu pas preocupar-se gaire de treure la brossa, tal com ho fa a la plaça del Xarel·lo, la Rambla o les escales de Sant Martí, posem per cas. A més, quan plou fort, ja deu arrossegar l'aigua bona part dels detritus, que vaig veure aquell dia. Així: per què molestar-se en arreplegar-los?

Vaig arribar fins un replà alt, portant un bon avantatge al meu company de fatigues. A l'esquerra del replà, que es troba quasi al final de la scalina, un portalet m'obria pas vers una placeta assolellada. La meva ascensió ja començava a passar-me factura, en forma de batecs de cor més freqüents i respiració sincopada. No volia pas que el company de pujada ho veiés i pensés que ell i jo érem iguals. No: érem un home comú i un superheroi que l'avantatjà amb escreix. Així que vaig pensar que acabar l'escala era estúpid. El millor era despistar el meu contrincant, fent-li veure que el meu propòsit era visitar la placeta, que s'obria rere el portal, emmarcat amb un assemblatge de ferro rovellat.

A la placeta no li vaig veure cap placa amb nom. Possiblement no el vaig saber trobar, amagat que deu ser o inexistent o transparent per als simples mortals. La vaig batejar in pectore com la placeta de «La Vita Amara», tot recordant un film antic, en blanc i negre, on una rossa exuberant, vestida de cardenal, es banyava en una font pública. Allí no hi havia pas cap font. Només sorra polsosa i una espècie d'estructura metàl·lica hiper-dimensional, on s'asseien dues noies molt joves, que aparentment s'explicaven pensaments pregons. Hi havia també una barana de ferro oxidat, des d'on apareixia una vista de Ciutat de X força interessant. Dessota just a tocar la barana, hom veia uns quants arbres rodejats de vegetació selvàtica. Formaven un curiós jardí, inaccessible. Havia crescut allí contra tot pronòstic. Dins l'espai d'una sèrie de petits habitatges enderrocats. Vaig calcular, el meu sentit d'agrimensor és poc fiable, que tot plegat devia fer uns 80 m2. Un tigre de bengala em mirà encuriosit, per amagar-se tímid entre el boscam. Un ocell cridà un udol tropical, seguit per la rialla d'alguns gavians passavolants. Les noies continuaven garlant sense prestar atenció al seu entorn paradisíac. Vaig recordar alguns escocells del Nyap Central, on conviu entre plantes de jardí, tota la flora autòctona endèmica. Una col·lecció de les males i bones herbes del país. Els escolars podrien instruir-se bé amb tot aquest mostrari botànic.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema