inc amics barcelonins que amb enuig em deien a la cara que els de Girona som uns farsants. I tot perquè, a les imatges que la televisió i la premsa van oferir els actes de celebració de l'ascens del Girona FC a Primera, amb prou feina es veia una sola estelada. I sembla, diuen, que malgrat els rècords d'assistència, no endevinaven a veure'n més que un parell al darrer partit a Montilivi. Penso que s'ha de tenir molta mala bava i molts anys de frustració i d'enveja acumulats com per entretenir-se amb una bestiesa així. S'ha de ser dolent de mena i mala persona o tenir molt temps a perdre. I sobretot no s'ha de conèixer com som els gironins. Hi ha coses que els de la ciutat de l'Onyar només fem a casa o molt lluny de casa. Però mai al carrer de sota de casa. Per exemple, anem de rebaixes a Barcelona. Visitem els museus de Barcelona. Els millors arrossos els mengem a la Barceloneta. I normalment els teatres de Barcelona ofereixen la millor cartellera de musicals del sud d'Europa. I quan cal exhibir estelades, samarretes amb complicats eslògans independentistes i pintar-se la cara amb els colors vermell i groc de l'esperança... ho fem a Barcelona. Suposo que els costa de comprendre, als de la Capital Comtal, que això de la militància independentista no té massa res a veure amb el soroll visual i estètic. A Girona la independència la fem a la nostra manera. I punt!
El Camp Nou té segurament una densitat de símbols independentistes molt més alta que Montilivi, especialment amb l'ajuda dels diferents gadgets que els turistes japonesos compren en les parades exteriors de l'estadi el dia que van a veure el partit de rigor que els entra en el forfet que han pagat a preu d'or. I segurament també el trident brasiler, argentí i uruguaià del Barça ha fet moltíssim per Catalunya traslladant ben lluny els guanys dels seus xuts.
I sí. Ja sé que el color de l'esperança és el verd. Però fins a l'1 d'octubre deixarem que migri als colors de la llibertat. Els de Girona som així. I punt!
