Qui és que diu que el Girona no pot pujar a Primera? L'excusa esportiva no serveix, perquè, com aquell qui no vol la cosa, el Girona FC no només s'està quasi assegurant la permanència a 2a -objectiu inicial mai canviat encara en les previsions oficials del club- sinó que s'està barallant amb els 6 primers per pujar de categoria. En els darrers partits, més cap a la disputa d'un play off que no pas a l'ascens directe. Però el nivell de joc d'alguns partits convida a somniar amb els ulls oberts.

"Ara bé -dirà el genèticament pessimista ciutadà de Girona-, amb aquest camp no anem enlloc". Mentida. Parlem del terreny de joc i parlem de les grades. El camp del Girona fa 100 x 68, que no es pensin que sigui un camp petit, i té un aforament de 9.282 espectadors. Vegin les xifres que corren per la lliga espanyola: el del Barça fa 105 x 68 i admet 99.344 espectadors; el del Madrid, 105 x 68, amb 85.454; el de l'Espanyol, 105 x 68, amb 40.500; el del Barça B, 103 x 65, amb 15.276; el del Sabadell, 103 x 69, amb 12.000; el del Tarragona, 102 x 67, amb 17.500; el del Castilla, 105 x 68, amb 9.000 espectadors; el del Rayo 102 x 67, amb 14.708; el del Ponferrada, 105 x 70, amb 8.800... La Federació de futbol estableix les següents mides: llarg de 90 a 120 i ample de 45 a 90. L'Estadi de Montilivi està perfectament dins dels paràmetres. Li "sobren" 10 metres de llarg i 23 d'ample. Fins i tot, s'hi podrien jugar partits internacionals perquè es recomanen: de 100 a 110, de llarg i de 64 a 75, d'ample. Aquesta excusa, doncs, no serveix.

"És el pitjor que li pot passar al Girona", dirà encara el genèticament pessimista aficionat. "Farem com el Figueres, el Palamós o el Nàstic, que després d'arribar molt amunt han estat a punt de desaparèixer", afegiran de seguida i de bon rotllo. És cert que equips humils que han aconseguit enfilar-se, quan han perdut la categoria s'han enfonsat, però hi ha un fet absolutament inesborrable: haver estat a Primera, haver competit de tu a tu amb els millors equips del món, haver vist les estrelles més grans de la galàxia futbolera, haver xalat d'allò més amb els colors i l'escut de la ciutat, no els ho traurà ningú. Abonar-se a la paciència i a la conformitat amb 75 anys d'història és quasi una broma. L'obligació del Girona és barallar-se per intentar pujar a Primera, aconseguir-ho i gaudir del temps que duri l'aventura. Sense somniar catedrals no són possibles ni les ermites.

Només una cosa, una sola cosa, cal fer. És una cosa que no depèn del club ni dels jugadors, una cosa que depèn de la ciutat i dels ciutadans: arribar-se al camp i omplir-lo, fer costat als jugadors, animar, gaudir del Girona.