Se'n tornen. Van arribar abrigats amb l'esperança d'ajudar els seus, de fer alguna cosa més que asseure's a esperar, van venir amb la il·lusió de sentir-se bé amb la seva vida i de millorar el seu destí; un destí que als seus països els dictava un cercle de cent anys de misèria i solitud.
A mesura que han anat arribant, s'han anat encabint en pisos, en treballs, en escoles i instituts. S'han incardinat en la nostra fabulosa i enaltida vida d'homes i dones occidentals. Ho han fet sense grans escarafalls, buscant i trobant els forats que la nostra societat els ha ofert i permès: serveis, construcció, hostaleria, servei domèstic... Se'ls ha vist sovint al mercat, a l'escola, a l'institut, a la plaça, al carrer, al CAP. Se'ls ha vist resar al seu Déu i se'ls ha vist participant en mobilitzacions. Juguen a futbol, fan festes, passegen per la Devesa i la Rambla. Han esdevingut gironins i gironines de ple dret.
A mesura que s'ha aprimat l'oferta laboral, se'ls han destruït els llocs de treball i les esperances. Ara se'n tornen, sense pressa, lentament, als seus països. No han fracassat, perquè només fracassen els covards i ells han fet esforços i sacrificis per aconseguir una vida millor per a ells i les seves famílies. I això és de valents. Els valents no fracassen; però se'n tornen amb el regust amarg d'una oportunitat perduda. Ells han perdut una oportunitat, és cert; però nosaltres, també. Si se'n van, nosaltres serem més pobres; si se'n tornen, haurem d'adonar-nos que potser no els hem ajudat prou i que nosaltres som realment pobres d'esperit.
En un esplèndid article de Jordi Dalmau en aquest mateix diari, titulat "Dues senyores", l'articulista explicava la magnífica història esdevinguda entre una senyora nascuda a Girona i una altra de nascuda a l'estranger. S'han tramat molts lligams, moltes amistats. Fins i tot, en algun cas, ha sorgit l'amor i s'han construït parelles i famílies. La vida sempre va endavant.
Ara que se'n van, que se'n tornen als seus països, els idiotes més idiotes se n'alegren. Els altres -per sort, la majoria de gironins i gironines-, ens sentim tristos i ens dol la seva absència, com quan un germà se'n va de casa.
