Tot va començar un dia, ara farà cosa de dotze mesos. No sé per què el futur sempre s'entesta a voler estrenar-se el mes de gener, quan l'hivern folra de cristall els matins de la nostra vida. Els calendaris assenyalaven tossudament foscos dies de penitència, arrenglerats en llargues i obscures setmanes sense treva, just després del moment en què els tres Reis Mags de l'Orient ens acabaven de portar, en ofrena a la nostra ineptitud, deflació, desmemòria i desraó.

Sembla mentida, però quan menys t'ho esperes, sobtadament, arriben les primaveres. A les rambles van florir momentànies històries d'amor, els carrers s'encatifaren de promeses i el cel, empedrat amb els mals auguris de l'hivern, s'esquerdà ràpidament a mesura que els dies s'allargaven. Foren dies de llibres i de roses, d'esperances i clarors, de pandèmies i d'avions que queien en el mar, però l'any continuà girant com una roda imparable, sumant metòdicament dies als dies.

L'estiu esclatà amb la força de mils sols i el rei del Pop, que ja no era negre però que tampoc era blanc, va morir en la fredor i la soledat de la seva fama. Després de molts mesos de sequera per fi s'aprovà un model de finançament per a les nostres autonòmiques butxaques i, entre festivals de tota mena, s'anà covant un ambient de corrupció i desencís que va començar a planar com una mena de boira espessa sobre els camps segats i les carreteres curulles de gent que tornava de vacances.

Amb la tardor caigueren les fruites més madures i al Palau de la Música Catalana es van destapar les vergonyes d'un país que es preuava de ser mil·lenari però que s'emmirallava sense cap mena de rubor en la calba brillant del senyor Millet. I, finalment, el futur que ens semblava etern, acabà definitivament, enterrat un dia de desembre sota les seves pròpies runes, entre el pessimisme dels que no volien recordar i l'optimisme dels que no poden oblidar.