«Les escoles no estan preparades pels alumnes amb baixa visió»

El saltenc Ismael Jabi, que aquest curs començarà 2n de Batxillerat, pateix una discapacitat visual de naixement que li impedeix, entre d’altres, poder llegir el que els professors escriuen a la pissarra. Des de petit, carrega un ordinador que li va enviar el Departament d’Educació on, a través d’una aplicació que li va configurar l’ONCE, pot traslladar els continguts de la pissarra digital a la seva pantalla, per després poder-los ampliar i llegir. 

Ell, però, se sent un «afortunat»: «He tingut la sort de poder estudiar en una escola i en un institut amb pissarres digitals, però hi ha molta gent que no, que a l’aula hi té una pissarra com les de tota la vida i no poden connectar-hi l’ordinador per poder llegir els continguts». Amb tot, alerta que «les escoles no estan preparades pels alumnes amb baixa visió» i fa una crida a que «totes les pissarres siguin digitals» perquè «tots els alumnes amb discapacitat visual puguem tenir les mateixes oportunitats de formació».

Aquest és, de fet, un pal a les rodes que el preocupa de cara a l’entrada a la universitat, on vol estudiar el doble grau en Dret i Ciències Polítiques. «Si les pissarres no són digitals i no hi puc connectar l’ordinador, no podré veure res del que els professors escriguin», alerta. Per una persona amb discapacitat, lamenta que «començar en un centre educatiu nou, ja sigui l’escola, l’institut o la universitat, sempre és molt més complicat que per la resta d’alumnes» perquè «has de tornar a començar de zero, has d’explicar què et passa, què pots fer, què no, amb què necessites ajuda, i que tant els professors com la resta de companys ho entenguin perquè puguis tenir les adaptacions necessàries per a poder seguir les classes», sosté. «Em fa por ser un número a la universitat, que els professors no sàpiguen ni com em dic, en canvi aquí tots els docents em coneixen», assenyala.

Exàmens per ordinador

Des de fa anys, fa els exàmens per ordinador. «Els professors me l’envien en un document compartit, on jo puc ampliar tant el cos de la lletra com els exercicis», explica. Tot i això, confessa que els docents vigilen els seus moviments. «Tots els companys fan l’examen imprès i jo, com que tinc un ordinador, el professor es posa darrera meu per assegurar-se que no copio; no ho faig, però entenc que pensin que ho tindria més fàcil», sosté. Tot i que reconeix sentir-se «observat», admet que «és normal que tinguin aquesta por»: «Si jo fos el professor i tingués un alumne que fes l’examen per ordinador, també estaria darrera seu vigilant-lo». La selectivitat, li han dit, també la podrà fer per ordinador.

De petit, aquest tret distintiu -l’ordinador- el feia ser un triomfador a ulls dels seus companys de classe. «A vegades em deien: tant de bo hi veiés tan malament com tu, així em regalarien un ordinador», recorda. Això, confessa, «em feia sentir malament» perquè «tant de bo jo hi pogués veure bé i no el necessités». I és que el que per la resta podia semblar un premi, per ell era una barrera: «El premi per mi seria veure-hi bé».

La seva discapacitat visual comporta que moltes coses les hagi hagut de fer adaptades. «A educació física, si jo soc a classe juguem a futbol amb una pilota especial que té un cascavell dins, en canvi, si un dia no hi he pogut anar, poden jugar amb una pilota normal». Això, reconeix, «no em fa sentir ni bé ni malament, però sí una mica diferent».

Accés al mercat laboral

L’accés al mercat laboral també creu que és una altra assignatura pendent. I és a diferència d’alguns dels seus companys de classe, que han aprofitat les vacances per treballar, ell té clar que «hi ha moltes feines que, per la meva discapacitat visual, no puc fer»: «No podria estar despatxant en una botiga i haver de consultar preus o disponibilitat dels productes en un ordinador, la lletra és tan petita que no la veuria», lamenta. I és que amb els anys, el pronòstic és que vagi perdent visió.