De la pastera a firmar autògrafs: «Això no era el paradís, menjava escombraries"

Quan Ousman Umar va arribar a Espanya aferrat a una pastera a la deriva, poc es podia imaginar que anys més tard seria aclamat per grups de joves que, afligits per la seva història, li suplicarien selfies i un autògraf darrera un altre. Ha conegut al papa Francesc i ha trepitjat la seu de l'ONU a Nova York per a aportar solucions al repte de la migració, però ahir a Girona, en el marc de la Setmana del Talent de la FPdGi -amb la col·laboració de la Fundació Lo Que De Verdad Importa-, va poder palpar que els joves «són l'esperança que hi ha humanitat perquè no em tenen por, estan convençuts de voler canviar el futur». 

La seva vida, de fet, ja va començar amb tot en contra. I és que la seva mare va morir durant el part, un fet que, a ulls de la cultura de la seva Ghana natal, embrutia el seu esperit. «Ningú volia un nadó amb un esperit tan poderós capaç de matar a la seva pròpia mare», assegura. Però va aconseguir sobreviure gràcies a la influència del seu pare, que era el xaman de la tribu «i ningú s’atrevia a contradir-lo». Amb «16 o 17 anys» (no coneix la seva edat exacta, la seva cultura només té en compte que va néixer un dimarts), va abandonar el seu país rumb al «paradís» seduït per la curiositat: «De petit vaig veure un avió, no sabia què era ni per què no queia, provava de fer volar pedres però sempre m'acabaven caient a sobre, fins que algú em va dir que aquell aparell volava per la màgia dels blancs», recorda. 

Un trajecte de cinc anys

El seu viatge va durar cinc anys. Va recórrer 21.000 quilòmetres, va travessar 8 països i va treballar soldant «com un esclau» quatre anys al Líban per a poder pagar els 1.800 dòlars que li demanaven per a embarcar-se a la pastera. En el segon intent, les onades van arrossegar la pastera (s’havien quedat sense gasolina) fins a Fuerteventura. Però de seguida va tenir clar que allò «no era el paradís»: «Després de patir tortures, estar en mans de mafiosos i veure’m empresonat en un Centre d’Internament d’Estrangers sense haver comès cap delicte, vaig arribar a Barcelona i vaig estar dos mesos dormint al carrer», recorda. «Això no era el paradís, menjava escombraries», explica. «De seguida em vaig adonar que m’havia equivocat venint, perquè el paradís que jo somiava no existia, allò era pitjor que la selva», recorda. De dia saludava a la gent que passejava pel carrer, però tothom s’apartava. «Em tenien por».

Fins que la vida, per fi, li va somriure. Un matí, en despertar-se, va veure una dona i va sentir una crida interior. «Era com si algú em digués: parla amb ella, que t'ajudarà», recorda. «I enlloc d’esquivar-me, em va agafar la mà», assegura. Ella, juntament amb el seu marit i la seva família, el van acollir a casa seva, a Valldoreix, «com un fill més». «Són els meus pares», assegura. «La primera nit vaig plorar com un nen i vaig entendre que la meva missió era formar, informar i generar oportunitats a Ghana perquè ningú més passés pel que jo havia passat», recorda. Amb la mirada posada en el present, va aprendre català i castellà. «Al 2005 no sabia llegir ni escriure i, sis anys després, em matriculava al grau en Química de la UB», recorda. 

Al 2012 va aconseguir fundar NASCO Feeding Minds, una ONG amb la que ofereix educació digital a nens i joves d’entre 10 i 20 anys de Ghana perquè no hagin d’abandonar el país. Actualment, el projecte compta amb 17 aules d’informàtica en 54 centres educatius, i al llarg de la seva trajectòria ja ha aconseguit formar a 65.000 persones. «El talent no té color, hi ha persones que ja estan treballant de programadors per empreses espanyoles des de Ghana», celebra Umar.