«Després de les lesions, poder tornar a competir ja és un regal»

Sobre una moto d’aigua, Nacho Armillas Guardiola (Girona, 20 de febrer de 1993) torna a competir al circuit mundial. Quatre vegades campió del món, Armillas forma part de la secció del GEN Roses, on entrena regularment a la costa altempordanesa, per seguir al màxim nivell. Aquesta vegada, després d’un temps de transició a causa de les lesions, Armillas tornarà a la competició aquest pròxim 7 i 8 d’octubre a Arizona (EUA).

En quin moment un nen de set anys s’interessa per les motos d’aigua?

El meu pare corria en velocitat i quan vaig néixer, acabava de fer-se mal. La meva mare li va dir que ni de broma el seu fill correria en velocitat. Aleshores, Narcís Pujol, de la Jonquera, que també entrena a Roses amb nosaltres, va introduir-lo fa anys. Un dia, de sobte, hi havia una moto d’aigua per casa.

Suposo que va practicar altres esports quan era petit.

Com tots els nens, vaig començar jugant a futbol. Especialment perquè anava a l’escola a Girona i era una excusa per veure els amics del poble.

Cal ser d’una pasta diferent per fer esports individuals quan ets nen?

Al final, ets un nen i no te n’adones. Ara ho penses i mires tot allò que t’has perdut, la nit o plans de cap de setmana. Jo penso que no m’he perdut res, la veritat, ho tornaria a fer tot igual. Però el sacrifici que han fet els teus pares i la teva família, no els veus amb aquella edat. T’ho estàs passant bé, però els diners i el temps invertits són molts.

Creu que és un esport no gaire accessible?

De base, un esport de motor és car; cada vegada més, com tot. No es pot comparar amb el kàrting, per exemple, ni velocitat. Amb les motos d’aigua, caus i no passa res; en velocitat, el vehicle pot quedar destrossat i és una tornada a començar.

Recorda la primera vegada que va tenir un patrocinador?

Uf, complicat. Ha estat la butxaca familiar. Es veuen pocs patrocinadors en general. Per a nosaltres, un patrocinador és un concessionari que tingui la seva secció racing i et vulgui ajudar; amb això sí, que t’hi pots trobar. Una empresa, així com així, és molt complicat, i menys aquí.

Ha celebrat quatre campionats del món. Se sent reconegut com a campió mundial a casa seva?

No, però no ho necessito tampoc.

Però seria agraït.

És que el problema és de base. És un tema complex per la situació en general.

No només és una manca de reconeixement de mèrits, sinó, també, a l’hora d’entrenar.

Sí, és així, des de fa molt de temps. Alguns paguem el mal ús que li donen usuaris particulars i no particulars amb les motos d’aigua. Se’ns fica a tots al mateix sac. Les lleis tampoc no estan fetes per facilitar les coses a ningú, i menys als esportistes.

Això passa fora d’Espanya?

No. Hi ha problemes, però no tants. De vegades anem a un llac de Tolosa de Llenguadoc, i al final vas on no et posen traves. Tothom amb la seva llicència, proteccions i boies, respectant els espais.

I a Roses?

Som una secció del GEN i ens ajuntàvem els dijous. Cascs, equipats, llicències, assegurances i boies, tothom de la competició. No fem mal a ningú i respectem tothom, respectem els nostres nusos entrant i sortint. Però d’això al fet que la gent vagi a fons hi ha una diferència. I malauradament, paguem tots.

L’han interromput entrenant alguna vegada les autoritats?

Sí, alguna vegada. Era un dia d’hivern, a cinc graus de temperatura, recordo que estava entrenant per Tailàndia. Tinc trenta anys i porto en el mateix lloc des dels deu. En fi.

Com ha anat la temporada fins ara?

Regular. Em vaig fer mal al peu esquerre i vaig estar l’any passat parat. Vaig fer la cursa d’Ibiza, la primera, i no hi vaig poder competir més.

Un any de transició, doncs?

Sí. Vaig començar molt bé. Ja estem a meitat de temporada, les últimes curses no van funcionar gaire, vam patir força en motor i casc. A la següent, a Arizona (EUA) els dies 7 i 8 d’octubre, esperem que vagi millor.

L’objectiu és tornar al seu millor nivell?

No és dolent ara, tampoc; soc ràpid. Però el nivell mundial és un dels millors que hi ha hagut fins ara a la història. Acabar entre els cinc primers està molt car, molt. Costa estar a la pomada, tothom evoluciona.

I en un futur com es veu?

Després de la lesió que vaig tenir al fèmur i a l’esquena, estar corrent és un regal. Mentre segueixi ràpid i pugui competir en curses importants, està bé. El que no puc intentar és estar dotze mesos al màxim nivell. Intento seleccionar les curses més importants.

Ara té uns dies lliures. Els passarà a Roses?

Sí, és clar, faig molta vida per aquí. Tinc molts amics i també ens ho passem bé, és un ambient molt sa. Sortim, entrenem i passem força temps aquí.