Entrenador i exjugador professional. El besaluenc Pere Gratacòs i Boix (Besalú, 14 de febrer del 1958) és el ponent de la novena i desena edició dels premis Amos de l’Àrea. Amb una àmplia trajectòria al futbol professional com a jugador i entrenador, Gratacòs és un dels noms propis del futbol de la comarca amb les etapes defensant la samarreta de la Unió Esportiva Figueres i a la banqueta.

Des de ben petit, és del Barça. Des d’aquella primera samarreta que li van portar els Reis, fins ara, després d’una vida intensa com a jugador i entrenador professional, amb carpetes tancades, i d’altres que estan per obrir.

La seva vida ha estat lligada al futbol. I ara?

Estic en una etapa diferent, he tancat carpetes i n’obriré d’altres. En aquests moments, estic centrat en l’educació, soc professor a l’EUSES i fa més de deu anys que estic ensenyant a la universitat.

Té ganes de tornar a entrenar?

El que és cert és que encara no estic deslligat i sempre hi ha aquesta oportunitat, però no sé si com a entrenador o amb altres responsabilitats.

Segueix els resultats dels equips de la zona?

I tant, del Figueres, Olot, Girona, allà on tinc amics vaig seguint com van els resultats.

Per exemple, el Figueres. Com veu aquesta temporada?

Home, el Figueres pensa en el present, però també en el futur, i això vol dir futbol base. Si d’una manera o altra es pot créixer, perquè els jugadors surten de la base, fantàstic. L’Arseni Comas em diu que estan treballant bé, es necessita un temps de paciència per veure tot el que s’està fent.

Aquesta setmana celebrem la gala dels Amos de l’Àrea. Què en pensa d’aquests premis de proximitat? Jugadores i jugadors que no solen sortir a la televisió.

Precisament per això que dius, penso que aquest reconeixement té molt mèrit. És d’agrair que hi hagi mitjans de comunicació que es preocupin pel futbol de proximitat i d’aquestes categories que no tenen tanta visibilitat. Això motiva als jugadors i jugadores, els amos de les àrees, per aspirar a guanyar-los. El reconeixement amb un premi és més important del que podem pensar.

Parlem de futbol de proximitat i d’elit. Vostè coneix bé aquest camí, no tothom arriba.

És veritat, no tots arribem, però tampoc tots tenim els mateixos objectius. No és cert que tothom vulgui jugar a Primera Divisió, l’objectiu és ser feliç. Es tracta de buscar la felicitat de cadascú, i depèn de la persona.

Creu que ha canviat, el futbol? Costa més ser feliç amb una pilota?

Han canviat els entorns del futbol. En les primeres etapes, no s’haurien de dir entrenadors, sinó formadors o educadors. Abans, aquestes funcions les feien els pares i, evidentment, no són els mateixos que a la meva època. Van fer una feina molt important, però ara l’han de fer els educadors que surten amb titulacions. Si un nen o nena és feliç, seguirà jugant; si no, plegarà, i això depèn de la gent que hi ha al futbol.

"Quan era jove no sabia què fer a Barcelona. Vaig arribar del poble i em vaig posar a estudiar magisteri, després geografia i història"

Vostè és dels pocs jugadors de l’època que em consta que van anar a la universitat.

Quan era jove no sabia què fer a Barcelona. Vaig arribar del poble i em vaig posar a estudiar magisteri, després geografia i història, i omplia els moments que no estava sobre el terreny de joc. Cal donar-li importància a les dues coses, és necessari formar la persona a través del futbol.

Per cert, què en pensa de l’arribada de Xavi a la banqueta?

Tot el que sigui que torni gent de casa és crucial. Sembla que és la persona més capacitada per agafar l’equip en aquests moments.

Encara és seguidor del Barça? Ho dic perquè cada dia costa més...

Jo? Sempre! No ho he deixat mai. Des que era petit, que em van regalar la samarreta els Reis, fins ara. A mi m’agrada que guanyi a tot.

Què fa ara sense «tant futbol»?

Coses que llavors no veus, però que amb la distància t’adones que són més rellevants que el futbol: la família i el temps amb ells.