11 de febrer de 2021
11.02.2021
L'Empordà
Aliona Bolsova

«M'agrada trencar estereotips com que les tennistes hagin de dur faldilla»

Marcada per una relació d'amor i odi amb el tennis, la gironina d'origen moldau recorda els seus inicis en aquest esport, el qual va arribar a abandonar durant un període de dos anys

12.02.2021 | 06:30
Aliona Bolsova competint l'estiu passat al CT Girona.

Tennista. Als tres anys Aliona Bolsova (Chisinau, Moldàvia, 1997) va deixar la terra on va néixer per arribar a Palafrugell amb la família en busca d'una vida millor. Practica el tennis des dels set anys, quan s'hi va iniciar obligada pel seu pare, amb qui va acabar trencant relacions. Ara busca consolidar-se entre les 100 millors.

De pares i avis atletes olímpics, Bolsova destaca la seva relació «amor-odi» amb el tennis, un esport que va deixar durant un parell d'anys, entre els 18 i els 20. La gironina va començar dimarts la nova i atípica temporada jugant contra la nord-americana Jennifer Brady (n.24 WTA) en la primera ronda de l'Open d'Austràlia, amb qui va perdre 1-6 i 3-6.

Com ha paït haver quedat eliminada a la primera ronda d'Austràlia?

Cada Grand Slam és un món. El nivell de les tennistes que els disputen és altíssim. Normalment no tinc expectatives, m'agrada anar partit a partit. Això sí, estic entrenant amb la intenció de competir al màxim.

Passar rondes d'un Grand Slam li permetria escalar posicions al rànquing WTA. Li preocupa haver perdut?

Preocupar-me no perquè no tinc objectius pel que fa a les posicions. El que sí que m'agradaria seria poder consolidar-me en el Top100 ja que porto un any al voltant de les posicions 90 i 100. Em centro en fer bona feina com a esportista i persona€ i si el rendiment acompanya, millor.

A Melbourne la gent pot anar a veure partits en plena pandèmia. Dista molt dels altres torneigs previs a aquest?

Tots els torneigs que he disputat durant la pandèmia són en una bombolla: ens deixaven entrenar durant cinc hores al dia i només podíem anar de l'hotel al club i del club a l'hotel. Aquí la cosa canvia. Podem fer vida normal, podem anar a sopar amb d'altres companys i companyes. Cosa que en d'altres llocs es podia fer però amb restriccions i només si entre tots érem quatre. Les restriccions són més permisives perquè hem fet una quarentena prèvia.

La vida del tennista és solitaria?

Em considero una persona solitària que està bé amb si mateixa. Tenim molt temps lliure quan viatgem, per això el que intento fer és buscar-me obligacions que distin del tennis.

Quines són aquestes obligacions?

M'agrada molt llegir llibres de tota mena. No tinc gaire filtre, barrejo diversos gèneres com la filosofia de gènere, la filosofia en general, la novela de ficció o no ficció€ A més ara mateix estic fent una carrera per la UOC d'Història, Geografia i Història de l'Art. L'estic fent a poc a poc, matriculant-me de poques assignatures cada curs, que intento estudiar-les als avions o a les habitacions d'hotel.

Molts tennistes afirmen publicament que no els agrada aquest esport. Opina el mateix?

Des de sempre que he tingut una relació amor-odi amb aquest esport. De ben petita el meu pare em va obligar a practicar-lo. Els seus mètodes eren molt durs ja que feia servir un estil molt rus o soviètic. El seu únic objectiu era que el triomf es trobava absolutament damunt de tot. Durant aquella època ho vaig passar realment malament: jugava amb molta pressió i va fer perdre la meva estabilitat mental, fins i tot amb l'edat de 18 anys vaig decidir marxar als Estats Units a estudiar i deixar el tennis. Quelcom que havia pensat des dels 14 anys més o menys. Allò em va marcar tant que actualment no tenim relació ja que vaig decidir trencar-la.

Ho va tenir clar?

Als Estats Units hi vaig estar un parell d'anys i vaig deixar la carrera. Quan vaig tornar aquí en la meva ment hi havia la idea de reconciliar i intentar salvar la relació. No es va poder fer. En ell tot era negativitat i en mi tot patiment. Va arribar un moment que veia que no es podia arreglar i que sigui familiar o amic, si no suma el millor que pots fer és donar un pas al costat i separar-te'n. A més, tenia el suport de la meva mare i de la meva germana; va fer el mateix amb la meva família.

El troba a faltar?

Té tots els meus respectes i li agraeixo tot el que ha fet per mi. Però en aquesta mena de relacions no es tracta només d'estimar sinó d'estimar bé. No trobo a faltar la figura paterna perquè la parella de la meva mare és com un pare per a mi amb qui em porto genial.

Com ho va superar?

Amb el suport dels meus, llegint llibres d'autoajuda, fent procediments mentals€ També vaig fer molta teràpia de psicòleg cosa que està bé realitzar-ne quan algú es troba malament. Encara que diguin que està malament fer-ho, perquè és un tema tabú en aquesta societat€ I sobretot aprenent a cuidar-me i a estimar-me a mi mateixa.

Hi va haver l'estiu passat molt rebombori quan va canviar de look. Què va passar?

Es va començar a parlar de mi per la forma de tall dels meus cabells en comptes dels resultats. Més ben igual el que diguin: si és més masculí o femení. M'agrada trencar esteorotips típics d'aquesta societat com que les tennistes hagin de dur faldilla i que sigui de color rosa. Amb aquesta situació vaig passar de ser heterosexual a homosexual o bisexual sense que la gent em congués ja que es basaven en uns esteorotips i prejudicis. Però bé, no és que m'afectés gaire en el seu moment ja que no m'ho vaig pendre com un insult.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook