Josep Maria Sala-Valldaura: «La poètica no és una ciència científica i no te l’acabes mai»

El poeta i crític literari Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947) ha visitat Figueres amb assiduïtat els darrers anys per presentar, a la biblioteca, les seves últimes creacions. La setmana passada, renovant l’acompanyament de la catedràtica Lourdes Godoy, va fer-ho per partida doble, mostrant dos dels vessants que ha cultivat: l’assaig literari amb La serp i la poma: al voltant del llenguatge poètic (Pagès), premi Josep Vallverdú 2022, i l’escriptura poètica amb Quasi muts (Lleonard Muntaner), premi Pare Colom de poesia 2023. I haurien pogut ser tres perquè, entremig, també ha editat Acords i ruptures: deu aproximacions a la poesia contemporània (Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

Lourdes Godoy va reconèixer que Josep Maria Sala-Valldaura reuneix «totes les qualitats» que admira «en els grans poetes»: «Un coneixement profund i un amor per les paraules, que són els maons d’aquest edifici (poemari) i que es tradueix en una enorme riquesa lèxica en els seus poemes sense ser estrafolaris; el domini dels recursos retòrics; ser innovador per no quedar atrapat en les formes ja superades i fer-ho amb elegància; el bagatge lector extraordinari que l’allunya de les repeticions banals; la profunditat de pensament i capacitat de reflexió i, finalment, la imaginació poètica». En els poemes de Quasi muts, que Lourdes Godoy va qualificar «d’extraordinaris», s’hi apleguen, segons ella, «declaracions de principis vitals, estètics i poètics». Per a Sala-Valldaura és clar que «les coses que valen la pena no s’arriben a assolir mai com la bellesa, l’amor...». Malgrat tot, el poeta s’hi aproxima i a mesura que avança el poemari «la paraula es fa protagonista» com al poema «Zoolingüística» en el qual es va deturar Godoy i on l’autor crea metàfores amb animals, capacitat que, segons ell, «només la dona el coneixement poètic, que és el que fa les associacions més arriscades». Josep Maria Sala-Valldaura també rescata, en alguns poemes, «paraules que han envellit com les persones» i d’altres «que s’han perdut, que no sabíem ni què significaven i que ja estan en els cementiris dels diccionaris». 

Com vasos comunicants, els temes tractats al poemari també s’aborden a l’assaig poètic, tot i que d’una altra forma. En els capítols de La serp i la poma, «diferents en contingut i estil, més teòrics i àrids uns, i més metapoètics, altres», l’autor utilitza eines metodològiques per aproximar-se al fet poètic. Durant la presentació, l’autor va anar a l’arrel compartint com es va acostumar a llegir sobre poesia «per aprendre’n» quan a la vintena es va trobar «amb el dubte sobre en quina llengua escriure». Aleshores era agregat d’institut de castellà a Eivissa i va creure que «la meva obligació ètica era dedicar-me al català». Per a Sala-Valldaura, com altres autors de la seva generació, «el català era una llengua que pràcticament no l’havia vista mai literàriament». Li va caldre aprendre la gramàtica i l’idioma des del punt de vista estrictament lingüístic, «crear-me un coixí» i, ser fidel sempre al seu pensament: «Mentre vas escrivint, vas aprenent». Conèixer Pere Quart el va ajudar molt «a treballar aquestes dues línies». També, tenir plaça a la Universitat de Lleida on va fer classes de crítica literària. «La poètica no és una ciència científica i no te l’acabes mai, com més intentes aprendre’n, més t’adones de la quantitat de possibilitats i branques que té». Per a ell, «el camí de la metàfora i les analogies explica millor el pensament poètic que no l’estricta racionalitat».

«Tots dos són llibres plens de saviesa i experiència, d’algú que ha llegit, ha escrit i ha reflexionat molt sobre el fet poètic», conclogué Godoy. El poeta era del parer que «tots vivim les grans coses, si fa no fa, igual i, per això, la poesia té aquest poder d’expressar l’altre: el fons del teu jo és el fons de qualsevol dels nostres jos i, per això, té aquesta força». Una força que els presents, escoltant i gaudint d'alguns dels poemes en la veu del seu creador i deLourdes Godoy, vam sentir de ple.

«Tinc la sensació que ja no escriuré millor i si no ho faig més, també estarà bé»