L’escriptor figuerenc Octavi Dalmau s’aproxima al món femení en la nova aventura del caporal Molins

«Quan un puja al castell de Sant Ferran i contempla Figueres i l’Empordà, s’adona com n’és de petit aquest territori, però a tota petita societat hi ha de tot: lladres, assassins, pederastes, ximplets...». Això que detalla l’escriptor figuerenc Octavi Dalmau és del que es nodreixen els llibres de la seva saga de novel·la negra, iniciada el 2017 i protagonitzada pel caporal Molins, un home determinat a arribar fins al final i que alguns lectors comparen amb el comissari Brunetti de Donna Leon. «Ja m’agradaria», riu Dalmau qui, en aquest darrer volum, El metge de Vila-sacra, s’endinsa en el món femení i en les societats secretes a les cultures nòrdiques on la dona «és la propietària dels records i l’esperança». El llibre el presenta amb Alfons Romero el dimarts 6 de febrer, a dos quarts de set de la tarda, a la biblioteca de Figueres i el divendres 23 de febrer, a Llançà. Més tard visitarà Vilajuïga i Llers.

Quan Octavi Dalmau inicia una història, mai sap com l’acabarà. Defuig, en certa manera, la planificació: «No tinc ni idea, però a mida que va avançant, els mateixos personatges em van orientant». A El metge de Vila-sacra no fa cap excepció. L’acció té l’epicentre en aquest poble que, confessa, li agrada, potser perquè hi passa el Manol, un riu que jugarà un cert paper en una de les morts violentes. Justament, la sospita d’aquest facultatiu esdevé el detonant de tot l’argument. I és que, ben bé a l’inici del llibre, el metge s’atansa a la caserna de la Guàrdia Civil, on treballa Molins i el seu equip, per denunciar la mort en estranyes circumstàncies de dues dones del poble d’edat avançada. La sospita del metge és que han estat assassinades amb verins fets a partir de plantes. «Durant el franquisme, quan la farmacopea estava ben oblidada, aquí s’utilitzaven remeis», explica l’escriptor qui, per fer més versemblant la història, s’ha hagut de documentar sobre verins, símptomes i efectes. Fins i tot, esmenta una pràctica d’aquell temps que pot arribar a sorprendre: com molts homes utilitzaven l’acònit, una planta d’alta muntanya, per combatre la calvície. Dalmau desmenteix que els crims per enverinaments es puguin vincular només a l’edat mitjana o el Renaixement: «Això s’ha practicat tota la vida, fins i tot ara la gent enverina, tant a animals com a persones».

Octavi Dalmau s’endinsa en la foscor dels hospicis de la postguerra a «Orfes»

Un dels punts forts del llibre torna a ser el recurs del diàleg que ajuda a fer fluir la trama. «M’agrada més explicar les coses amb una conversa que amb una narració», admet Octavi Dalmau qui, de nou, recrea l’ambient d’aquella Figueres de principis de la postguerra. L’escriptor, que viu a Llançà, té l’espai de treball a Llers, on s’abandona a la creació. De fet, tot i que ara presenta aquest llibre, ja en té un altre conclòs i un següent en fase d’elaboració. Tots dos formen part de la mateixa saga i avança que vol arribar a la desena de volums. Aleshores canviarà de registre i potser donarà forma a una nova novel·la partint d’un llibre de relats que ja té fet.