"És impossible passar per la vida sense arriscar-te i ferir-te"

Elisabet Riera (1973) reivindica tossudament la posició romàntica en el món actual i la recerca de l'ànima. Ho fa de manera magistral a Una vegada va ser estiu la nit sencera (Males Herbes), un llibre molt melancòlic i personal que cal llegir a poc a poc per "anar assimilant" tots els missatges que amaga i que en breu presenta a Barcelona i Tarragona.

Elisabet Riera sempre ha cercat amb l’escriptura «donar el màxim amb tot el que sóc i el que sé, que em representi, a mi i el meu univers». Amb Una vegada va ser estiu la nit sencera sent que, per fi, ha reeixit. El viatge que emprenen a l’hivern els tres protagonistes -la narradora, alter ego de l’autora, empesa per la superació d’una malaltia; la trobairitz Alba de Peralada i el caminant solitari del Winterreise de Schubert- ens parla d’amor, de mort i del coratge de viure.

Aquest llibre condensa part del seu món. També el que recorre la seva editorial, WunderKammer.

Durant aquests anys, l’editorial m’ha nodrit interiorment i crec que aquest llibre és molt producte de les meves lectures i de la tradició que segueixo a WunderKammer i que, al final, es manifesta. Es concreta en venes que aparentment semblen diferents com la trobairitz o el caminant i, evidentment, la veu, des del present d’aquest alter ego meu, la narradora.

Què ha estat el més complex?

Tècnicament com encaixar tot en una sola història i que avancés.

Tres són les veus que es troba el lector. Com van sorgir?

Quan em començava a plantejar les tres veus, que tenia molt clar des del principi, no sabia com teixir-les. A l’inici va existir una versió boja amb una de les veus que anava avançant només amb peus de pàgina. Ho vaig intentar, però es veia massa l’artifici i et deixava entrar poc en la història, tenia massa pes el com que no pas el què deia. No fluïa. La segona va ser integrar tot dins el cos i, finalment, tot dins una sola veu, la del present, la que mani i ens expliqui a les altres dues. Ha sigut un procés laboriós, de provar i equivocar-te i veure què funciona i què no.

Hi ha hagut molts canvis?

No només ha canviat l’estructura, que era el més difícil per mi, sinó que la veu de la narradora en primera persona l’he canviada tres vegades, segons el que m’anava passant perquè és la veu més personal, la més jo. En la primera versió el que la movia a emprendre el viatge era la mort d’una estimada. A la segona, una ruptura sentimental dura i a la tercera, enfrontar-se a una malaltia i a la mateixa mort. No la de cap altre ni a una de simbòlica com és una ruptura sentimental. Però anaven passant coses i m’adonava que no podia explicar de la mateixa manera perquè la meva mirada sobre el món havia canviat. I aquesta narradora final sí que explica una mirada al món, que no és només la part més personal, que a mi, pel llibre, és la que menys m’interessa. Jo havia de poder explicar honestament aquesta narradora, que es pogués justificar com a personatge. El més difícil era trobar l’equilibri entre el que dic i el què no dic. No volia que fos exhibicionisme, però sí mencionar què li estava passant.

Satisfeta amb el resultat?

Molt, no només pel què explico, sinó perquè per mi és també una conclusió com vital, un abans i un després.

Quan va començar el llibre?

Les primeres notes que tinc sobre les trobairitz i el Winterreise són de fa cinc anys. I vaig veure que havien d’anar juntes gràcies a la Schubertíada de Vilabertran. Hi he anat molts anys a escoltar específicament el Winterreise. Sentint-lo en aquell entorn eminentment romànic, que és l’època de les trobairitz, vaig veure que parlàvem de la mateixa aventura. Després s’hi sumava la meva.

Evoca tres viatges de recerca de l’autenticitat de l’existència.

T’ha de passar un ensurt horrorós perquè t’adonis que no estem aquí per perdre el temps. O realment vius amb sentit o no té gaire interès, almenys per mi. El que et provoqui sortir, per a qualsevol persona serà diferent. Aquest no és un llibre de superació d’una malaltia. Per a la narradora és el detonant, però en poden haver-hi altres. L’important és que algun cop a la vida passa, que hi ha un moment clau i surts a aquest camí metafòric, que ella recorre realment, per dir haig de caminar per la vida d’una manera diferent.

El camí, però, no és agradable.

Tots tres s’enfronten a un camí difícil, solitari i arriscat, però no sé si es pot entendre una vida sense risc, encara que sigui emocional, d’ideals o del que a cadascú li sembli. És impossible passar per aquesta vida sense arriscar-te i sense ferir-te. Intentar evitar-ho crec que és il·lús perquè passaràs per la vida com un fantasma, sense viure realment.

Què els uneix, als tres?

L’esperit romàntic.

El llibre en conté tots els elements.

Tots. Respecte al paisatge, els romàntics el trobaven reflectit en l’ànima i feien aquesta relació entre microcosmos i macrocosmos, tots som una representació de l’univers.

També evocaven l’edat mitjana.

Sí, hi ha un lligam i una afinitat natural entre aquests dos moviments. El que els uneix primer és el fin’amor de les trobairitz i dels trobadors. El concepte de l’amor cortès és el germen de l’amor romàntic. Cada un el matisa a la seva manera i el porta cap a altres llocs. Per mi, aquest llibre va de l’esperit romàntic, de reivindicar-lo i de viure romànticament amb el sentit original i no amb la merda que li han fotut a sobre a la paraula romàntic, que han denigrat.

Què cercaven, els romàntics?

Una llibertat absoluta i entendre la vida i l’obra d’art com la mateixa cosa, s’ha de viure artísticament, és un dels seus lemes. Trobar el camí individual també és fonamental, aquesta connexió de fora a dins i de dins a fora, i aquest amor idealitzat o sublimat, que ja comencen els trobadors. Per això té sentit posar una trobairitz i un caminant romàntic.

Alba de Peralada no va existir, ella és fruit de la fusió de moltes trobairitz.

De trobairitz se’n coneixen divuit concretament, quan de trobadors homes n’hi ha més de quatre-cents. Segurament n’hi va haver més, i totes les que es coneixen són occitanes, de l’altra banda dels Pirineus. Per això vaig pensar que podia haver-n’hi una d’aquí i, per proximitat, al comtat de Peralada. És imaginativament possible. De totes les trobairitz registrades només queden versos, un poema, molt poca informació, i vaig voler unir-les i fer-les servir com una sola veu. Alba de Peralada és la síntesi de totes elles.

La narradora ressegueix les passes d’Alba per l’Albera i les Salines. Marxa a l’exili per l’amor cortès i impossible envers la seva dama.

És el que tinc més proper i conegut, el que més he transitat. Una ruta que es pot fer, la dels quatre refugis, tot i que coincideix imaginàriament, ja que Alba no va existir i no sabem què hauria fet. El nom d’ella ve d’aquesta serra.

"El sentiment d’amor és dins, no depèn de l’altre. De l’altre depèn el retorn i aquesta cosa que se li ha dit amor tòxic"

Es tracta d’un paisatge agrest.

És llançar-se al camí, quasi a la intempèrie i sobretot la trobairitz i el caminant que van amb molt pocs recursos, ni protecció, a cor obert. A la trobairitz la mou el cor i les emocions, és l’amor pur, ideal; al caminant romàntic el mouen més els ideals de la llibertat, de la vida com a obra d’art, individualitat, subjectivitat, la raó i la narradora actual busca sentit, transcendència, la recerca de l’ànima, surt a buscar una revelació, vol una resposta.

Per què fer-ho a a l’hivern?

Un viatge així s’ha de fer, en algun moment i ha de ser a l’hivern. Es parla del concepte de viure l’hivern del món que és un moment en què està en silenci, el moment que et construeixes cap a dins. I en els tres hi ha hagut un moment que han viscut moments lluminosos i fulgurants. Per això el títol, hi ha un moment a la vida, pot ser la joventut, l’enamorament, que són fulgurants, però no són continus, no pots viure sempre en aquest fulgor, ni és possible ni existeix i normalment es perden. Crec que tots tres caminen amb aquesta malenconia, de mirar cap enrere, cap a una cosa perduda, però és que només pots caminar cap endavant.

Els tres protagonistes prenen decisions.

Sí, el caminant solitari, o Schubert, decideix acabar això sí o sí encara que s’estigui morint mentre escriu la partitura. I és quasi l’últim que fa. La trobairitz s’adona que ha perdut l’amor de la seva dama, però decideix continuar-la estimant ella, i què? El sentiment d’amor és dins, no depèn de l’altre. De l’altre depèn el retorn i aquesta cosa que se li ha dit amor tòxic. Ella prefereix continuar sentint dins el sentiment d’amor, encara que no sigui correspost. I, segurament, la narradora en el present, no es veu clar què decideix, però sí tot el que deixa enrere: decideix tornar a la vida i tornar diferent. Emprendre el camí és l’excusa per decidir coses.

Queda ben clar amb el final escollit.

La narradora entén que ha de tornar a viure, sigui com sigui, però potser viure d’una altra manera. El més difícil, per a mi, és viure sense saber per què. A mi em costa només anar tirant. O trobo una causa o motivació molt forta o m’avorreixo, em deprimeixo. Crec que és part del meu esperit romàntic i el de la narradora, evidentment, que és jo vull viure intensament, encara que sigui interiorment.

Això queda molt fora del món actual.

Sí, és que la posició romàntica també ho està, però jo la reivindico.

Schubert va ser un romàntic al peu de la lletra.

Ell es mort un any després de compondre el Winterreise. Era molt conscient que s’acabava i es nota aquest afany de perdurar. Ell s’està acomiadant apassionadament per la vida.

Cal dir que ha tingut molta cura del llenguatge.

Està especialment elaborat, cada frase està molt pensada, té contingut. És molt condensat.

També amb el ritme intern del text.

He intentat fer coincidir el ritme en el que avança el text, amb el ritme del Winterreise intern i amb el del llenguatge. Que el lector pugui anar llegint i avançant en aquesta mena de cadència musical, que també és la mateixa del caminar. Si pots llegir de manera fluïda, és perquè hi ha aquest ritme intern que et va portant.