Les cançons que tocaren l’ànima de Victoria de los Ángeles

La soprano Núria Rial (Manresa, 1975) i el pianista Rubén Fernández Aguirre (Barakaldo, Vizcaya, 1974) no havien treballat mai junts, però Cantar del alma, l’homenatge a Victoria de los Ángeles (1923-2005), no només els ha unit professionalment, sinó que els ha obert les portes a emprendre futurs i ambiciosos projectes. «Des del primer assaig a Bilbao va ser amor a primera vista», confessa Rial, quelcom que referma Fernández qui admet haver aconseguit «un feedback musical» entre ambdós: «Fem música d’alt voltatge, per a nosaltres la música és el primer i això es nota en aquest viatge musical».

Aquest Cantar del alma, recital que oferiran el dimecres 2 d’agost a l’església del Carme, és «molt especial», a l’hora que un deure amb el llegat deixat per la soprano catalana. «Fem cançons i temes molt coneguts que va interpretar molt -algunes més de quatre centes vegades- i això suposa un compromís pel respecte a la música, a la seva figura i a nosaltres mateixos i al públic», afirma rotund el pianista basc. Núria Rial explica que hi han abocat «molt de carinyo» a l’hora d’escollir basant-se en un llibre que recull tots els recitals i concerts que l’artista va fer. «Ens l’hem estudiat bé per escollir algunes de les peces que ella més estimava i cantava», diu Rial, qui no amaga com de difícil ha estat fer la selecció. Així enceten la proposta amb la peça que dona títol al recital, Cantar del alma de Frederic Mompou. «Aquesta obra defineix molt bé com Victoria de los Ángeles cantava, des de l’ànima», afegeix. De Mompou també rescaten una obra, Vocalise, que el mestre li va compondre, però que mai li va donar i que ella mai va arribar a conèixer ni interpretar. Tancaran el recital amb Cançó de comiat d’Eduard Toldrà, la darrera que va treballar en vida. De fet, la soprano tenia la voluntat d’enregistrar un disc amb totes les cançons del mestre, però no va ser possible.

Entremig, i sempre amb Victoria de los Ángeles com a fil conductor, Rial i Fernández evoquen molts repertoris d’estils diversos amb peces d’André Campra, Antonio Cesti, Alessandro Scarlatti, Franz Schubert, Felix Mendelssohn, Johannes Brahms, Charles Gounod, Gabriel Fauré, Maurice Ravel, Bernat Vivancos, Enrique Granados, Manuel Garcia Morante, Xavier Montsalvatge, Jesús Guridi i Ernesto Halffter. Aquest viatge musical, però, amaga sorpreses, també complexitat, assegura Fernández: «Començar amb Mompou, passar a un repertori barroc, després a cançó alemanya i francesa requereix un esforç interpretatiu important perquè toques, com es diu en el flamenc, diferents pals. Intentar mantenir el màxim tensió i nivell en cadascun d’ells és complicat». Núria Rial incideix en l’excepcionalitat de la veu de la soprano: «No és molt habitual trobar aquesta mena de cant que realment és sincer, humil i surt des de l’ànima. Avui en dia, per desgràcia, molta gent quan canta hi copses la tècnica, l’ego...».

A l’hora d’interpretar aquestes cançons, que aporten una gran paleta de colors, Rial assegura ser conscient que cal, primer, que les peces «t’emocionin i et toquin la fibra a tu» per després fer-les arribar als altres. Ho faran, diu Rubén Fernández, «des del carinyo i l’emoció». Ell afegeix que «la tasca principal d’un pianista de cantants és escoltar al company per acolorir, per estar atent al text, per fer música». Cal allunyar la idea que el pianista sigui només un acompanyant. Rial afirma que «tots dos fem música i tots dos ens portem l’un a l’altre; sovint sento que ell em porta, em suporta i em proposa coses».

No és la primera vegada que ambdós intèrprets actuen a Peralada on sempre s’han sentit molt ben acollits. «És un festival molt conegut i respectat», afirma Rial. Ella va formar part de l’òpera Rinaldo i, a més, un dels seus darrers discs, Human Love, Love Divine, amb el tenor Juan Sancho, es va fer amb el suport del festival. En el cas de Fernández, la memòria també el condueix a «records meravellosos», ja que va viure el seu primer concert amb el baríton Carlos Álvarez, quinze anys enrere.