L’art escultòric de Mar Hernàndez dota d’humanitat el castell de la Trinitat de Roses

Mar Hernàndez Pongiluppi sempre s’ha sentit seduïda per la història. Els seus pares, ambdós llicenciats en aquesta matèria, li van inculcar des de petita aquest amor conduint-la de la mà en aquest viatge apassionant pel passat. Això es va fusionar amb la seva altra passió: l’art. Hernàndez es va llicenciar en Belles Arts, especialitzant-se en dibuix clàssic i fent les primeres passes en el dibuix històric per, més tard, endinsar-se en l’escultura figurativa històrica i de caràcter militar, un món verge a Catalunya. Algunes de les seves obres desborden humanitat i expressivitat i es poden admirar al castell de la Trinitat de Roses ajudant al visitant a entendre millor la vida en aquell indret entre finals del segle XVI i principis del XVII.

Mar Hernàndez acumula dues dècades d’experiència des que va fer les primeres passes als divuit anys. Fa anys que forma part del grup de recerca Didpatri de la Universitat de Barcelona bolcats en museografia i la didàctica del patrimoni. La seva tasca s’enfoca en l’escenografia i l’escultura pública amb la voluntat «de recuperar la memòria històrica i dignificar les persones que han mort en conflictes bèl·lics», com la guerra civil.

Abans d’encarar qualsevol treball, l’escultora visita l’espai i es documenta profusament. Així ha estat també al castell de la Trinitat. En una primera fase, Hernàndez va recrear l’escena del polvorí, amb figures fetes amb resina i la seva ambientació, i va fer l’escultura en bronze de cos sencer del comandant anglès Lord Cochrane, la primera que realitzava.

L’any passat es van ampliar les recreacions amb tres conjunts més, un d’ells protagonitzat per una dona. És aquesta una figura insòlita, explica Hernàndez, perquè les dones mai apareixen en aquest tipus d’escenografies militars, com si la història les hagués esborrat. Fent recerca en els arxius referents al castell va aparèixer, doncs, una governanta que l’escultora ara ha transformat en una dona fent pa. Va caldre aquest document, però, «per justificar el fet d’incloure-la».

També li ha servit, admet, per treballar la figura de la dona, cosa que no fa habitualment i que ara vol revertir impulsant un crowdfunding per crear una escultura de Maria Pepa Colomer (1913-2004), que fou la primera aviadora catalana i que va tenir missions durant la guerra civil. També té en projecte participar en un llibre sobre les cinquanta dones més importants de la història de Catalunya, des de l’antiga Roma fins a les sindicalistes dels anys 30. Aquest volum vol seguir l’estil d’il·lustració històrica treballat amb tècniques digitals i cinematogràfiques com els que ha elaborat amb el seu pare, l’historiador F. Xavier Hernàndez: Ebre 1938 i La Barcelona de Cerdà (Angle Editorial).

La creadora, que també dirigeix una escola d’art a Barcelona i que no amaga les dificultats que ha tingut per fer-se un lloc pel fet de ser dona, explica que, sobretot, en els seus treballs prioritza «el rigor històric». Això la duu a donar molta importància al vestuari i la resta d’attrezzo, com l’armament, que porten els personatges. En aquest sentit, compta amb la col·laboració de Francesc Riart, expert en indumentària, des del neolític fins al segle XIX. El procés que segueix Hernàndez amb les escultures per espais interiors és, de primer, fer la forma del cos en guix i, per separat, modelar en plastilina les mans i el cap que, més tard, esdevindran motlle d’on extreure la còpia en resina. El següent pas ja és el muntatge. En el cas de la roba, l’artista explica que utilitza peces reals que ella mateixa cus, vesteix les figures i, posteriorment, aplica resina epoxi «perquè quedi rígida» i el color os característic de les seves obres quelcom que els atorga altes dosis d’humanitat i expressivitat. A còpia de provar i emmirallar-se en treballs contemplats a museus dels Estats Units, França i Anglaterra, Hernàndez ha aconseguit trobar un sistema propi per treballar les escultures «de forma ràpida i efectiva». A més, l’artista també s’encarrega de dissenyar tot el mobiliari de les escenes.

Subscriu-te per seguir llegint