Durant molts anys, el teatre va ser una de les principals activitats públiques del Patronat de la Catequística de Figueres i, sobretot, dels pocs entreteniments que tenien els figuerencs a l’abast aquells anys. L’exposició Cent anys a l’esquena, comissariada per Alfons Gumbau, també part activa d’aquesta història, proposa un viatge del passat al present a través de fotografies, cartells, documents i elements singulars que testimonien l’estima que va sentir un munt de gent per aquest art. És un viatge amable i, per a molts, fins i tot, desconegut que demostra les ganes de fer de diverses generacions, algunes de les quals encara continuen seduïdes per l’embruix de la interpretació.
L’exposició, que ha estat possible gràcies al suport de la Fundació Albert Tomàs i on ha col·laborat estretament el dissenyador Manel Gràvalos, fa un repàs cronològic dividint-se, simbòlicament, en actes. En aquest camí es recorre la història a través de les tres seus que va tenir el Patronat i on es va fer teatre: l’Odeón al carrer Gatillepis (1922-1926), el Teatre Principal (1926-1931) i el darrer i actual edifici, inaugurat el 1935. Alfons Gumbau, qui s’ha capbussat en les nodrides cròniques teatrals publicades a Vida Parroquial, essencials en aquest treball, mostra aspectes poc coneguts del vessant teatral, molts dels quals estan vinculats a la gent que va fer possible tot aquell moviment cultural i social. Dels primers temps, quan els decorats eren de paper i pintats, en rescata la memòria dels escenògrafs Jové, pare i fill. Com a detall emotiu, durant la inauguració, celebrada fa uns dies, va ser-hi present la dona de Joan Jové Planella, Ramona Terrades, qui també, en el seu temps, va pujar als escenaris. Gumbau especula que, possiblement, conegués el seu marit fent teatre a La Cate. De fet, no va ser l’única parella que es va gestar entre bastidors. A la inauguració també va assistir Rosa M. Vilà, una altra actriu dels inicis.
D’Els Pastorets i La Passió
Un dels apartats importants és el dedicat a Els Pastorets que es van començar a fer l’any 1923. En un plafó es mostren imatges de representacions d’anys diversos, la més antiga del 1929. De la dècada dels 40 n’hi ha poques, potser per la carestia que es patia, manifesta Gumbau. Una altra obra que va tenir molt d’èxit va ser La Passió. Segons la premsa, l’any de l’estrena, el 1935, van veure-la sis mil persones en deu dies, cosa que Gumbau posa en dubte per la capacitat de la sala. «Les entitats catòliques no feien La Passió, estava bastant mal vista, deien que no era prou digna del que representava», explica. Això fins que va aparèixer mossèn Agustí Burgas qui, després de visitar Oberammergau, a Alemanya, on feien La Passió des del 1634, va agafar idees i la va portar a Figueres. En aquesta, Jesús no parlava perquè «deien que cap actor era capaç de representar-lo» i en les escenes on apareixia muntaven «un quadre plàstic». Després de la guerra, va ser obligat traduir l’obra. Així estrenen El Rey Pacífico, INRI i REX de Manel Brunet, «una obra per a minories cultes i formades intel·lectualment», que no va generar gaire expectació i només va durar dos anys.
Una de les dades que ha sorprès Gumbau és que, durant la guerra civil, el Patronat va acollir una efímera escola de declamació dirigida per Pere Teixidor i una d’escenografia amb Ramon Reig. «Diuen que feien obres cada setmana», comenta. Allò va durar fins al 1938. Els bombardejos van obligar a aturar l’activitat. Durant els anys de postguerra, van patir el control de la Falange, que només permetia l’actuació dels grups de la casa. Gumbau recorda que el panorama era desolador: el Teatre Principal s’havia cremat i l’Erato i el Casino, en ser republicans, restaven tancats. Així que la Cate és l’únic punt de llum. S’imposa el castellà i comença a despuntar una nova generació de joves actors, entre ells Tony Montal i Josep Montalat. «Tenien una empenta terrible. Representen El justiciero (1947), un western escrit per ells, i impulsen Golpe de Gong, una mena de show talent», comenta Gumbau.
El 1951 va ser un any important, ja que, després de tres dècades, homes i dones poden actuar junts. No fer-ho va comportar situacions surrealistes, si tenim en compte que els dramaturgs no renunciaven a la temàtica amorosa. El 1952 Tony Montal, amb vint anys, és nomenat director de l’Elenc. Un gran canvi perquè fins aleshores ho feien vicaris. «Montal té el concepte de gran teatre, era avançat al seu temps», diu Gumbau. Dels cinquanta-dos muntatges que signà destaca Nuestra ciudad o La herida del tiempo. És el temps que l’Església es fa seu el Patronat per sobre dels socis. Hi ha un enfrontament el 1959 i els joves marxen. Serà una dècada llarga de crisi: baixa qualitat de les obres i davallada de públic fins al 1968 amb l’arribada de Manuel Marin a la presidència. Tornen Montalat i Montal amb el grup Arlequín. Fan cinc obres, entre elles Andorra i El barret de palla d’Itàlia. Més tard, apareix Taller de Teatre, però acabà marxant del Patronat. El 1991 es lloga la sala com a cinema fins que el 2005 la junta presidida per Lluís Illa recupera l’activitat teatral i social.
