El fenomen Xavier Bosch sorprèn el mateix autor. Si «Algú com tu» o «Nosaltres dos» van arrasar amb un gran èxit de vendes, «Paraules que tu entendràs» (Columna) va pel mateix camí. Només els tres primers dies ja se'n van vendre tres mil exemplars i ara, després de nou setmanes, segueix encapçalant la llista dels llibres més venuts de ficció en català. Aquest divendres, Xavier Bosch és a Figueres per presentar el llibre, concretament, al Cercle Sport Figuerenc a les 20 hores. Organitza l'acte Llibres Low Cost. Demà dissabte serà a la llibreria Vitel·la, a les 19.30 hores. En aquesta entrevista ens aporta algunes de les claus de la novel·la que explora els sentiments de parella.
El títol ja és un avís per a navegants: l'autor ens parla d'un món íntim.
Són uns versos de la cançó Ne me quitte pas, de Jacques Brel, segurament la cançó d'amor desesperada que mai s'ha escrit. Vaig pensar que m'anava bé perquè tornava a interpel·lar el lector.
Per què, altra vegada, aprofundeix en el camp de les emocions i les relacions de parella?
Perquè sobre el món dels sentiments encara tenia coses a dir. Havia fet a Algú com tu una història de cinc dies que justificaven tota una vida, a Nosaltres dos eren trenta anys d'amistat que s'anaven trenant de mica en mica i ara vaig voler agafar tres parelles d'amics i explorar-los en un any. Veure com els anava la vida de parella en un temps en què les xarxes socials i les possibilitats de conèixer gent i tenir una aventura és més gran que mai. Un antropòleg francès diu que mai com ara havia estat tan fàcil tenir una aventura però mai, tampoc, havia estat tan difícil mantenir-la en secret.
La parella viu moments de fragilitat?
Ara tenim més possibilitats que mai d'establir contactes i relacions sexuals esporàdiques o puntuals amb altra gent per vies que abans no sortien del nostre àmbit, d'un veí o una veïna o un pare o mare d'escola o a la feina. Dos de cada tres casos d'infidelitat passen a la feina, això està estudiat, però sí que és veritat que la possibilitat dels Tinders i Astrid Madison ens posen en contacte amb gent que ni sabíem que existien i podem anar al llit amb ells després de deu minuts de conversa.
Què els passa a les seves tres parelles protagonistes?
Que fa vint anys que estan aparellats, que el desig ha estat efímer, que la convivència, per més educada que sigui, va diluint les coses. A la parella, li demanem massa coses sovint i quan veiem una cosa fora de casa que té la triple recepta màgica de ser secreta, prohibida i tenir una alta alquímia sexual, el cap se'ns en va cap allà. Això de la monogàmia és un invent imposat per la religió, la cultura i la tradició però que segurament el cos i el cor van per camins diferents. Si poguéssim tenir monogàmies successives, ens ho plantejaríem de manera menys dramàtica a l'hora d'un trencament. Però jo no soc ni capellà, ni psicòleg ni sexòleg i no pretenc donar lliçons de res. Al contrari, pretenc que la gent, que fa alguns anys que està casada, es faci preguntes.
L'amor s'acaba?
L'amor s'ha de transformar. A cada moment hi pot ser igualment, però hem de trobar la manera de fer-lo durar. Els amors llargs són revolucionaris avui en dia, perquè és tan fàcil deixar-ho al primer entrebanc o disgust, fugir és el més còmode, també el més covard. En canvi, quedar-se, lluitar per transformar l'amor i fer-lo durar és revolucionari. L'amor és més que un sentiment, és una habilitat que s'ha d'aprendre i entrenar.
Mantenir secrets, com fan els seus personatges, és ben difícil.
Però és bàsic. No podem dir-ho sempre tot, ens hem de guardar coses per a nosaltres. No dic dir mentides, però sí un ús calculat de la veritat en funció de les necessitats. Si ens ho diguéssim tot, la convivència encara seria més difícil.
Amb Paraules que tu entendràs
Ja en són nou i sis novel·les en els últims deu anys.
Això li implica gran dedicació.
Em dedico a això perquè he tingut sort que els lectors m'han fet confiança. Em fa molta il·lusió que els lectors esperin els meus llibres.
No s'ha apartat del tot del món de la premsa, d'on vostè prové.
No, perquè són mons complementaris. El periodisme i la ficció tenen en comú la matèria primera que és el llenguatge.
Com és el seu procés d'escriptura?
Jo treballo la ficció dilluns, dimecres i divendres, però la resta de dies m'acompanyen en el pensament, a totes hores. Em passo bàsicament tres o quatre mesos pensant una història, les trames, les subtrames, com són els personatges, els seus caràcters. Els faig una entrevista prèvia per saber si fumen, si condueixen, quins idiomes parlen, què els fa riure... Quan tinc tot l'organigrama de la novel·la, els capítols ordenats de manera que pugui dosificar la informació, ho començo a redactar i m'ho començo a passar bé.
I ara de ruta.
Estic de tournée per Catalunya amb molt de gust. M'agrada conduir, m'agrada el meu país, arribar d'hora als llocs, passejar, fer-hi un cafè a mitja tarda, parlar amb els llibreters, explicar la història als lectors per seduir-los. És el contacte directe i una gran lliçó per als escriptors.
