Boixadós, empresari, dirigent i gestor enèrgic

El figuerenc Ramon Boixadós Malé, nascut a can Romaguera, a la plaça del Peix, enginyer industrial de professió, va ser president de Renfe entre 1983 i 1985, president d’Ibermutuamur, d’Exel (Iberia) Grupo, i de Cálculo y Tratamiento de la Información SA. També fou coordinador general de les obres olímpiques de Barcelona de 1989 a 1992, conseller delegat de la Vila Olímpica, conseller en el patronat del Museu Olímpic de Lausana, conseller de Hewlett-Packard Iberia, de Madrid Palace Hotel, de l’Hotel Ritz Madrid i de Fecsa. Des del 1991 va ser president de la Fundació Gala-Salvador Dalí i el 2017, any de la seva mort, se li concedí la Creu de Sant Jordi.

Començaré dient que Ramon Boixadós va ser considerat home d’empresa que tingué temps per a tot, puntualíssim en les convocatòries de qualsevol mena i gran estalviador de paraules perifèriques no eficients per al tema tractat.

Conversa al Motel

Estiu de 1988. En un hotel de Figueres, vaig tenir ocasió de parlar llargament amb ell, quan estava esperant un personatge que, al final, no arribà. Una tarda sencera. Vam prendre cafè, i en aquells moments vaig pensar que la personalitat del senyor Boixadós afegia, i de quina manera, una dimensió prestigiosa a qualsevol petit acte, mal fos el de practicar uns senzills, minúsculs xarrups a una tasseta mig plena de líquid negre. «He pres cafè amb el senyor Boixadós» es podia convertir en un fet rellevant.

La conversa al bar de l’hotel havia començat forta, recordant allò que li havia passat feia tres dies al pas a nivell de la carretera de Roses: una gran retenció per culpa de la qual arribà a un dinar de treball a l’Hotel Duran quan ja eren a l’hora del cafè.

El primer dia de gener del 1983, és nomenat president i delegat del govern espanyol a Renfe, i exerceix fins a finals del 1985. Naturalment, durant aquests tres anys mantingué una gran relació amb l’Ajuntament de Figueres, per causa del problema que és en la ment de tots els figuerencs que tenen cotxe i han de fer en algun moment del dia carrer Vilallonga / plaça del Gra / Colom / Nord / Progrés i adjacents. Em diu: «Quan era president de Renfe, vaig voler solucionar en sis mesos el problema del pas a nivell de la carretera de Roses. Però em vaig trobar que el projecte de l’Ajuntament de Figueres era molt més ambiciós o costós del que podia oferir Renfe en aquell moment. Renfe estava disposada a posar-hi immediatament dos-cents milions de pessetes, però l’Ajuntament volia una solució aleshores absolutament fora de l’abast. Quan va venir una delegació figuerenca a parlar-ne a Madrid, els vaig demanar si el viatge en tren havia estat satisfactori... i em van dir que havien vingut en avió».

Periple vital

El nostre home va néixer a Figueres, però no es pot pas dir que hi va viure gaire, car el seu pare era mestre a Barcelona i la seva mare mestra a Llançà. La família, abans de la República, es traslladà a Barcelona, però els lligams amb Figueres eren concrets i consistents: el seu avi, encarregat de la impremta de La Veu de l’Empordà, escrivia les actes de l’Ajuntament figuerenc amb una lletra com d’estampa, de cal·ligrafia perfecta. Diuen que per passar una acta en net hi estava quinze dies. A més, era un gran i famós pescador de canya, tant a riu com a mar. Fins al 1954, els avis van viure sempre a Figueres, a la dita plaça del Peix (avui plaça Gala Salvador Dalí), on Ramon Boixadós venia cada any a passar-hi l’estiu.

Ramon Boixadós Malé (Figueres, 31/XII/1927 – 12/VIII/2017), quan es matriculà a la Universitat, ho va fer en la carrera d’Enginyer Industrial. Acabada la guerra civil se’n va anar a París, on començà el seu particular rush francès, que no abandonà mai. Havent passat un temps a la capital francesa, torna a Barcelona. Treballa en una societat de depuració d’aigües i alhora en una organització de consultors d’empreses d’àmbit estatal. El 1968 s’instal·là a Madrid, però li agradava dir que al pis de Barcelona sempre hi havia la nevera endollada. A Madrid, es convertí ràpidament en professor d’administració empresarial a la Escuela de Ingenieros Industriales.

Aventura iraniana

En el seu extensíssim currículum professional, hi ha la multinacional empresa nord-americana EDS (Electronic Data Systems), que subministrava tot el software de la seguretat social de l’aparell estatal de l’Iran.

Iran? –li pregunto una mica sorprès. Resposta ràpida, contundent: «EDS era l’empresa més important del món en programació informàtica, i potser et sonarà d’alguna cosa: membres d’EDS són els protagonistes del best-seller Las alas del águila, de Ken Follet. Tinc el llibre dedicat per tots els qui es van veure embolicats en aquell trist i gravíssim afer...; allò que no va saber fer el president Carter, ho va fer l’empresa: treure de l’Iran els presoners segrestats. Van ser uns moments crítics, terribles...». Boixadós es refereix a la revolució islamista que enderrocà el xa Mohammad Reza Pahlevi el gener de 1979, revolució que invità els nord-americans a abandonar l’Iran, quan dos directius de la multinacional EDS foren detinguts sense acusacions prèvies. Reclosos en una presó de màxima seguretat, la seva única esperança era posar en pràctica l’arriscat pla del president d’EDS Ross Perot, per penetrar en el país i alliberar-los, i amb el pla Ros Perot van ser alliberats.

Als Jocs Olímpics

A primers de 1986, l’alcalde Maragall el nomena conseller delegat de l’empresa municipal barcelonina Vila Olímpica S. A. Diu que quan l’Olimpíada encara no era segura, ja hi havia la voluntat de regenerar tota la zona del Poble Nou i obrir Barcelona al mar. I com que per a la candidatura olímpica calia presentar un projecte, doncs ja estava en curs d’execució. Era un projecte ambiciós però realitzable. Va ser la inversió més important que es va fer a Barcelona de cara a l’Olimpíada, en obres d’infraestructura. En un moment donat d’aquella conversa al bar de l’hotel, i parlant de l’empresa Vila Olímpica Societat Anònima (VOSA), li vaig fer la brometa que, atès que aital societat tenia cura de construir la nova vila olímpica per als Jocs de 1992, podíem parlar de «Vosa nova». Home no gaire donat a cap mena d’humor, no estigué per a vel·leïtats. No em va fer el mínim cas, com si no li hagués dit res. És evident la professionalitat i dedicació de Ramon Boixadós pertot on va estar treballant. Però darrere aquell teló d’eficàcia i de treball quasi enfebrat, hi surava un humanitarisme d’alguna manera amagat. Sempre em va fer l’efecte que si el senyor Boixadós fos platonià –potser ho era, no ho sabré mai–, no hauria pas sigut del Plató de les «idees pures», sinó del Plató que viatjà tantes vegades a Siracusa per a aconseguir que el tirà Dionisios hi fundés una república governada per filòsofs operatius, prèvia expulsió dels poetes.

Tornat a Figueres

A Figueres, on venia sovint abans de residir fix a partir de ser el president de la Fundació Gala Dalí, hi tenia els grans amics: Josep Fajol, Narcís Oliveras, Miquel Esteba, Joan Poch... amb els qui dinava o sopava a restaurants i, sobretot, xerraven – així ho confessava ell, que concretava: «xerrem fins que se’ns acaba la corda, però l’endemà tenim bufera per a tornar-hi... i tot això malgrat les interrupcions amb formes aproximadament infames: trucades, reunions urgents a Barcelona, trobades amb arquitectes...; et diré que el que faig més a gust és jugar al dòmino, llegir i dormir».

Quan esmentà llegir, m’interessà saber quines eren les seves lectures habituals: «No solo llegir novel·les. El que més m’interessa són papers d’assaig, política i art. Si vinguessis a casa i veiessis la meva biblioteca, no podries pas deduir, pels llibres, quina és la meva professió. La meva passió és la història de l’Espanya recent, des de finals del segle dinou fins a la guerra civil; va haver-hi un temps que anava sovint a Perpinyà a comprar llibres del Ruedo Ibérico. L’art també m’interessa molt, sobretot des de l’impressionisme cap aquí, i et diré que m’atreuen més els impressionistes catalans que els francesos, ja veus! Casas, Mir, Nonell, el vell Vayreda i d’altres, si haguessin sigut francesos, haurien resultat els amos d’aquest moviment pictòric. La geografia, noi, la geografia...! I després encara n’hi ha que diuen que la geografia no és important...!».