Miquel Padrosa Ros és un home de caràcter afable al qual se li humitegen els ulls quan parla sobre com va viure en la pròpia pell el bombardeig del 23 de gener del 1938 al Parc Bosc de Figueres. Acaba de celebrar els seus cent anys, el 12 de març, amb la ment lúcida i uns records vivencials ben nítids. Fa uns dies, fullejant l’Empordà, va topar amb la notícia que el Passeig Nou de Figueres tindria un espai dedicat a les víctimes dels bombardejos del 1938. De sobte, l’home va evocar els sentiments que el van envair el diumenge 23 de gener. «Jo hi era, allà!», va exclamar, mentre els pensaments el transportaven a aquell dia assolellat que convidava a passejar per la ciutat. Miquel Padrosa parla amb emotivitat quan reviu, des del més profund de la seva memòria, aquella tragèdia de la Guerra Civil (1936-1939). Ell, sent un jove de 16 anys, va ser testimoni supervivent d’un atac aeri indiscriminat per part de l’aviació italiana sobre el Passeig Nou i el Parc Bosc.

En temps de joventut, els diumenges al matí Miquel Padrosa i els seus amics quedaven normalment per passejar per la Rambla o per anar a jugar a futbol. Aquell diumenge, el punt de trobada va ser la Rambla, però la intenció era anar plegats al «parque», com anomena ell el Parc Bosc, per veure si hi trobaven noies per conversar. «Érem joves i anàvem a conèixer les minyones que portaven els petits de la casa a jugar al parque», recorda el figuerenc.

Caminaven en direcció al carrer Pep Ventura –ell en diu carrer d’en Pep– formant una colla de set o vuit joves. Un d’ells, que era capaç de reconèixer la fressa dels avions d’haver-la escoltat a Barcelona, va alertar la resta sobre els seus temors: «Sento les paves de bombardeig. Estigueu al tanto que porten posició de combat i estan a punt de bombardejar».

Tot això ho explica Miquel Padrosa fent gala d’una memòria prodigiosa. «Quan feia un dia tan maco com aquell, en dèiem que era un dia de reis», somriu, i hi afegeix: «Era un diumenge tranquil, festiu, alegre». Res feia presagiar que acabaria sent, com ho descriu ell mateix, «un dia molt dramàtic, molt trist». «De totes les coses que he passat a la vida, aquesta és una de les que més m’ha atacat», reconeix.

La fotografia que li ha quedat gravada, inesborrable, la va prendre mentalment des de la cantonada del carrer d’en Pep, des d’on tenia una vista perfecta cap a un grup de noies assegudes en un banc del Passeig Nou, a l’altura de les escales centrals del Parc Bosc. Miquel Padrosa i els seus amics les coneixien i es disposaven a anar cap a elles quan la primera bomba va caure sobre aquell banc. «No en va quedar cap, d’aquelles noies. Feia esgarrifances. En un arbre que hi havia allà a prop hi havia penjat de tot. Només de pensar-hi, em ve qui sap què, perquè era una cosa molt trista. Ja poden anar passant els anys, que allò no ho oblidaré mai», s’emociona.

L’ona expansiva

Les altres bombes no van trigar gaire a fer més estralls. L’ona expansiva els va empènyer i els va fer caure per terra. «Semblàvem ninots», diu. Afortunadament, ni ell ni cap dels seus amics no va prendre més mal que les masegades causades per l’impacte, però la massacre a pocs metres d’ells era escruixidora. Les morts es comptaven per desenes. «El parque semblava una casa de bojos. Només senties crits i més crits, i gent corrent d’un cantó a un altre. Era tanta la impressió que no sabíem què havíem de fer», relata Miquel Padrosa.

Un dels seus amics va exclamar: «Què podem fer nosaltres davant de tota aquesta mortalitat?», i un altre, en adonar-se que es continuava sentint el so de les bombes, ara més lluny, va animar la resta a anar cadascú a casa seva, a assegurar-se que les seves famílies estiguessin bé. «No sabíem on estaven caient, aquelles altres bombes. Després, ens van explicar que havien bombardejat el castell, ben bé el pati d’armes», exposa Miquel Padrosa.

Dos dels seus germans havien estat enviats a lluitar, un d’ells al front de l’Ebre i l’altre al front del Segre. «En aquella època, si no fos perquè s’enduien els nois més grans i anàvem quedant els més joves, no es coneixia que era la guerra. No n’érem conscients», admet el figuerenc.

El soroll eixordador, la histèria i els crits sords d’aquell diumenge a última hora del matí, enmig de tot el caos provocat pel bombardeig, van revertir en un silenci hermètic en els dies següents i també al llarg de tota la vida. «De tots els que érem allà, ningú va parlar mai més sobre aquell dia. La impressió ens va afectar tant que teníem dificultats per trobar paraules que ajudessin a expressar el que sentíem. M’ha costat molt tornar-ne a parlar», remarca Miquel Padrosa, que, després d’aquell tràgic succés, va continuar amb el seu dia a dia, ajudant la família en el negoci familiar, la carnisseria del carrer Peralada, i amb les imatges impregnades als seus records, sense exterioritzar mai a ningú la tristesa que va guardar dins seu.

El 23 de gener del 1938, a quarts de dotze del migdia, el Parc Bosc i el Passeig Nou estaven plens a vessar de famílies que gaudien d’un bon dia d’hivern. L’atac aeri va causar setze morts i vint-i-set ferits. Aquest no va ser l’únic bombardeig que va patir la ciutat durant la guerra. Inicialment, Figueres estava lluny del front, però la seva situació estratègica va fer que el 20 de gener de 1938 la ciutat fos bombardejada per primer cop i que al llarg de 1938 patís set atacs més. A Miquel Padrosa, li ve a la ment un d’aquests dies en què ell va córrer cap al refugi de la plaça del Gra i hi havia tanta gent que ja no s’hi cabia. Un cop més, es va salvar pels pèls perquè un artefacte explosiu va fer saltar pels aires part de la infraestructura i la catàstrofe novament es va cobrar vides humanes.

Com recull l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà, tot i la dificultat per comptabilitzar les víctimes, es calcula que al llarg d’aquest conflicte bèl·lic van morir a Figueres entre tres-centes i quatre-centes persones, fet que la converteix en la segona població de Catalunya, després de Barcelona, amb més víctimes mortals. A tot això s’hi suma la destrucció material que van ocasionar les bombes a l’entramat urbà, més de cinc-cents edificis propietat de particulars van quedar malmesos, quasi un 25% del total d’habitatges. També edificis públics com l’institut, l’escola Sant Pau, la biblioteca, l’ajuntament, l’hospital, els paviments dels carrers i el servei d’aigües.

El Passeig de la Memòria, un projecte educatiu

Figueres prepara un homenatge, en forma de memorial, que consisteix a dedicar un espai de la ciutat al record de les persones que van morir a causa dels bombardejos de la guerra civil. El Passeig Nou ha estat l’entorn urbà elegit per convertir-lo en el Passeig de la Memòria, perquè va ser l’escenari d’un dels fets més tràgics que va viure Figueres durant la guerra civil. La dada curiosa d’aquest projecte és d’on ha sorgit la iniciativa: de vint estudiants de l’Institut Ramon Muntaner, d’entre 12 i 16 anys, que formen part del grup d’enriquiment.