Des de fa gairebé 36 anys les restes d’un hidroavió es troben amagades entre arbres i matolls als boscos de l’Albera, a Cantallops; en concret, la cua de l’aparell i part del fuselatge d’un DC-6 modificat per ajudar en l’extinció d’incendis procedent de França. L’aparell, amb els seus quatre tripulants (el pilot Jean Pierre Davent, el copilot Jean Ogier, el mecànic Roland Denard i l’ajudant Jacques Le Bel) es va estavellar mentre apagava un dels 80 focs que cremaven el 19 de juliol de 1986. Més de tres dècades més tard l’esquelet de l’avió continua ben visible. N’han desaparegut peces i avui és un element del paisatge, un reclam per a molts visitants i el testimoni d’uns fets ben vius en la memòria dels veïns.

Del camp de futbol del Pertús on va cremar un cotxe van sorgir les flames que van saltar a la massa forestal i, atiades per una forta tramuntana que bufava a 100 quilòmetres per hora va arrasar els paratges de l’Alt Empordà en una jornada que els mitjans de comunicació de l’època, entre ells Diari de Girona, qualificaven de «dantesca». Un incendi que es va allargar cinc dies i cinc nits va devastar més de setze mil hectàrees de 21 municipis, des del Pertús fins a la costa. Hi treballaren bombers de tot Catalunya, França i l’Exèrcit espanyol.

Els hidroavions no es podien enlairar pel fort vent. Però hi va haver algunes excepcions. Entre elles, una nau que 36 anys després encara es pot veure estavellada i que intentava salvar del foc l’Albera.

Els mitjans de comunicació de l’època, entre ells 'Diari de Girona', qualificaven la situació de de «dantesca» DDG

S’ha convertit en un atractiu. Una part de l’avió és clarament visible i atreu excursionistes, curiosos i tota mena de visitants. Això l’ha fet saltar de les pàgines de successos d’aquell 1986 a webs de rutes, blogs i portals personals i d’empreses a les xarxes. La imatge en blanc i negre dels diaris del DC-6 francès estavellat a l’Albera són avui a color.

Però el que avui és una curiositat per fotografiar, per a molts és el testimoni de la por que es visqué i de la tragèdia. «L’hidroavió anava apagant el foc a dalt de tot, va baixar gairebé dins el poble, es va posar dins la muntanya i vam pensar que no se’n sortiria, li faltaven vuit o deu metres per sortir, va deixar anar el líquid per apagar i es va estavellar» quan intentava superar el puig de les Canals. Ho relata Miquel Sabartés, que liderava un equip de bombers voluntaris de Cantallops.

Des de la plaça, Antoni Freixanet també en va ser testimoni, com molts veïns. 36 anys després ho recorda clarament. «Véiem des de la plaça, entre les cases, i vam veure l’avió que van quedar molt baixos, van anar girant al flanc esquerra on hi havia el foc, vam veure que no remuntaven, van deixar anar aigua, i vam veure com explotava, va ser molt impactant», explica.

«Les flames, pel cim»

Miquel Sabartés es trobava al Pertús quan va començar el foc. El temps de baixar a Cantallops ja era «terrible». El seu equip de bombers ho van preparar tot. Recorda que després d’estavellar-se l’hidroavió «es va sentir un soroll molt fort, es van ajuntar els dos focs -el que hi havia i el de l’aparell- i i queia el foc al mig del poble en flames, entre ocells que cremaven i la llenya que sortia disparada, tot el poble es va encendre i nosaltres ja no vam poder fer res, les flames ens van passar pel cim tan de pressa i només podies apagar darrere el foc».

Margarita Freixanet explica que ella estava a la Jonquera bloquejada i no va poder tornar fins al vespre. Al poble, la seva mare i altres dones, «estaven pels carrers amb mànegues i ruixant els cotxes». El trajecte de tornada al vespre el recorda amb angoixa i por amb llumetes enceses per tota la muntanya. «Rodejats per tots costats», explica el seu pare, Antoni Freixanet.

Creuen que la sort va ser que els veïns es van mantenir ferms i no van marxar del poble. «Sort que ningú va marxar, quan passava el foc, patis, jardins, nosaltres vam ajudar a la gent que tenia més problemes», explica qui llavors liderava els bombers.

«Els bombers de França, quan va passar el foc, van anar allà i van recollir els cadàvers, va ser molt impactant»

Amb les flames enceses no es podia arribar fins a l’hidroavió. «Els bombers de França, quan va passar el foc, van anar allà i van recollir els cadàvers, va ser molt impactant», recorda en Miquel. Els cossos dels quatre ocupants de l’avió van ser traslladats en un altre hidroavió perquè el foc feia témer que poguessin quedar atrapats.

Es va donar la circumstància que la comitiva judicial amb el jutge de guàrdia de Figueres i el forense Narcís Bardalet, amb la funerària i la Guàrdia Civil, van disposar-se a arribar-hi per aixecar els cadàvers de les víctimes. El trajecte va ser complicat i una vegada allà els cossos ja no hi eren. Les restes deixades pels francesos, com uns papers o material sanitari, els van fer adonar que havien estat ells qui se’ls havien endut. Al lloc hi quedava només l’aparell.

El DC-6 francès amb matrícula F-ZBBU tenia el nom de «Pelican 64». Era un vell hidroavió amb quatre hèlix que havia estat modificat com a bombarder. Tenia una capacitat per transportar 12.000 litres d’aigua, el doble dels aparells concebuts per apagar els focs, els coneguts Canadair.

L'avió estavellat a Cantallops. Josep Ribas

De passatgers a apagar focs

Va ser concebut com a aparell militar per a transportar soldats, es va adaptar per a transportar passatgers. El que es va estavellar a l’Albera va ser adquirit el 1957 per una companyia nord-americana de transport de passatgers fins que va ser retirat el 1980, readaptat i comprat per França.

Sis anys més tard, a dos quarts de dues de la tarda, es va estavellar entre Recasens i Cantallops quan apagava un foc.

Va sortir de la base de Marignane a la una del migdia i la torre de control va perdre el contacte amb precisament a dos quarts de dues. El pilot Jean Pierre Davent, el copilot Jean Ogier, el mecànic Roland Denard i l’ajudant Jacques Le Bel van morir a l’instant.

Una placa recorda avui un accident en què probablement el fum i el vent van impedir al pilot dominar l’aparell. Durant anys, cada 19 de juliol les autoritats d’ambdues bandes de la frontera van realitzar un acte de record a les víctimes o era visitada per familiars.

L’accés fins al lloc és a través d’una pista forestal transitable en tot terreny o a peu. Per l’orografia mai es va recuperar l’aparell. Es va quedar enclavat entre vegetació recordant els fets històrics.

«Retirar l'avió resultaria econòmicament car i no val la pena; és un testimoni dels fets viscuts»

Joan Sabartés - Alcalde de Cantallops

Retirar o no l’aparell

L’alcalde de Cantallops, Joan Sabartés, ha explicat que recentment, des del paratge Natural de l’Albera, s’havia plantejat a l’Ajuntament la possibilitat de retirar les restes. Sabartés creu que fer-ho resultaria econòmicament car i que potser no val la pena. Que avui «és un testimoni dels fets viscuts» i que si bé és cert que són moltes les persones que s’hi apropen no creu que mantenir-lo perjudiqui l’entorn.

Després dels incendis i de l’accident van ser també moltes les persones que s’hi van apropar. Alguns tenen a casa petites peces que es van endur de record, petits trossos que es van desfer. Però a les darreres tres dècades han anat desapareixent més peces fruit del vandalisme. Fa tres anys va desaparèixer l’hèlix de la cua, l’última que li quedava. Fins i tot una peça clavada a la làpida ha acabat desapareixent.

Es manté la cua i part del fuselatge integrats entre el paisatge de bosc de roures i es manté ben viu a la memòria el tràgic accident de l’hidroavió que intentava salvar l’Albera.