«L’astrofotografia permet documentar perfectament fets que són increïbles»

Dies abans d’agafar un avió per viatjar a Islàndia a fotografiar l’espectacle de les aurores boreals, Juan Carlos Casado va fer la presentació, dimarts passat, del llibre Astrofotografía Viajera de la mà del fotoperiodista Robin Townsend al Museu de la Tècnica, dins els actes de les Jornades Science Needs You. Les sessions han aportat coneixement sobre l’espai amb diverses activitats celebrades a Figueres.

El llibre que presenta és una guia per fotografiar el cel?

El llibre és un recull de la meva experiència al llarg dels anys, de viatges i expedicions que he fet, de grans espectacles del cel que he fotografiat, que per mi són tres grups: un serien les aurores boreals, un altre els eclipsis, especialment els eclipsis totals de sol que per mi són el número u i la pluja d’estels. És una guia no només per a qualsevol aficionat a la fotografia sinó per a qualsevol viatger, amant de la natura o fotògraf que vulgui viatjar i recollir aquests fenòmens. Explico el que tu et pots portar en una motxilla per anar a qualsevol punt tant sigui un viatge proper com un viatge llunyà i poder fotografiar aquests fenòmens.

Sovint tenim la idea que aquest tipus de fotografies requereixen d’equips molt sofisticats.

Moltes es poden fer amb una càmera tipus reflex que avui dia estan a l’abast pràcticament de tothom, amb uns objectius i tres peus i pots aconseguir imatges realment increïbles. Primer cal fer la planificació: què vols veure i on ho vols veure; després la captació i després està el tractament de la imatge. Aquest darrer apartat és força desconegut perquè això és com els cuiners que no volen desvetllar la seva recepta. Jo intento que la gent que llegeixi el llibre tingui un concepte clar d’on parteix i on pot aconseguir anar i dono els camins que ha de recórrer fins arribar a l’objectiu final que és la imatge.

Quants anys de viatge s’hi han concentrats en aquest llibre?

Molts. El primer eclipsi que vaig fotografiar va ser l’any 1988, jo encara vivia al País basc i va ser una sorpresa. Estava en la Sociedad de Ciencias Aranzadi i vaig presentar un projecte que va ser aprovat per anar a estudiar un eclipsi total de sol al sud de les illes Filipines. Érem sis membres i tots teníem vint i pocs anys i va ser una novetat increïble. A partir d’allà vaig quedar totalment impactat i vaig seguir viatjant tot el possible fins avui. Un altra experiència que considero única és el primer viatge que es va fer en un avió de grans dimensions per veure un eclipsi total de sol sobre l’Antàrtida, el 2003. Vam veure l’eclipsi, vam fer un vol rasant pel pol sud i una baixada bestial sota la muntanya Vinson, la més alta de l’Antàrtida.

S’ha posat en perill algun cop per aconseguir una fotografia?

Sí. Ara se m’acut un viatge a l’Àfrica, al nord de Kenya el novembre 2013, vam anar al llac Turkana, que és on han trobat els vestigis més antics de la humanitat. Anàvem amb una guàrdia armada personal perquè hi havia bandolers que assaltaven els camins. Un altre cop vam pujar a 5.500 metres d’alçada i durant la nit la temperatura va baixar 20 sota zero. No tenia roba adequada i vaig començar a sentir els efectes de la manca d’oxigen, però jo seguia fent fotografies. La infermera que ens acompanyava em deia que baixés ja, que era capaç de seguir allà morint-me i seguint fent fotografies. No puc separar el concepte de fotografia i aventura, per mi és un tot.

Quina ha estat una de les darreres imatges més espectaculars que ha captat?

La més treballada va ser un projecte anomenat Galàctica que es va iniciar el 2016 amb l’Institut d’Astrofísica de Canàries: una panoràmica de la Via Làctia, la més gran que s’ha fet mai amb mitjans convencionals. Al final eren 8.000 fotografies combinades com les peces d’un trencaclosques. Ho vam aconseguir finalitzar el 2018.

Les seves imatges tenen reconeixement internacional i la NASA, les ha premiat en múltiples ocasions.

La NASA ha reconegut com a l’Astronomy Picture of the Day les meves fotografies en 56 ocasions, el primer cop l’any 1997 quan vaig fotografiar un cometa i ara crec que estic entre les cinc persones del món amb més fotos seleccionades per la Nasa. Normalment premien imatges interessants d’interès periodístic, de temes candents que tenen prou qualitat relacionades amb el món natural. Al llibre també explico que la l’astrofografia pot ser documentalista, et permet ajudar en altres disciplines, per exemple jo ja he fet més d’un viatge acompanyat d’un arqueoastrònom, un astrònom que estudia l’astronomia de les civilitzacions antigues. He estat a l’Amèrica del Sud, Perú, Bolívia Egipte, documentant la sortida del sol en el solstici d’hivern, el 21 de desembre, en l’alineació que agafen alguns temples com el de Luxor. Són fets increïbles i l’astrofotografia permet perfectament documentar aquests fets.

Quin seria el seu consell per la gent que comença?

Que no compri un telescopi perquè moltes vegades la gent es pensa que veurà meravelles i no és així, jo començaria per un equip senzill i aniria evolucionant. Tenen un paper important centres com l’Observatori d’Albanyà on també fem cursos.

Tenir sempre la mirada fixada en el cel et canvia la manera de viure a la terra?

M’ha passat especialment en llocs com observatoris professionals com el del Teide la Palma que, a mes de pensar que sóc un privilegiat per estar en aquests llocs, penso en la immensitat de l’espai, del temps, la relativitat de que és la vida humana i el sentit de la vida. Sortir a llocs així i estar en contacte directe amb la natura et fa veure el món i la teva vida amb una altra òptica, et fa ser una mica filòsof i a més penso que és una teràpia molt bona, és un tipus de teràpia que relaxa moltíssim.