Elvira Iglesias: una vida dedicada al servei del dol

Han passat 46 anys des que l’Elvira Iglesias Vila decidís anar a demanar feina a la Funerària Vicens, quan llavors era una petita empresa familiar ubicada al carrer Nou, 20, de Figueres. Ara després de moltes vivències traspassa la porta per abocar-se a una desitjada i merescuda jubilació. «Em van dir que a la funerària es casava la filla i que era una bona família i que allà estaria molt bé. No volia estudiar i amb setze anys vaig deixar l’institut, l’Antonio Vicens, l’avi, em va contractar i allà em vaig quedar. Quan els meus pares es van assabentar, al cap d’un mes, es van enfadar molt». En aquells moments érem cinc treballadors i jo realitzava les tasques administratives: «Em tractaven com una reina» recorda. Anys més tard, l’empresa es va traslladar al carrer Clerch i Nicolau. L’Elvira s’encarregava de fer tots els tràmits per organitzar un enterrament.

Funerària Vicens va ser pionera a la comarca en la construcció d’un tanatori el 1992. Llavors va tenir lloc el trasllat definitiu del negoci a la ubicació actual, al passeig del cementiri. «Jo estava de cara al públic, atenent els familiars que venien fins aquí. Hi ha gent que arriba molt perduda i diposita en tu la seva confiança, tu els assessores i intentes fer-ho el millor possible, són moments molt delicats».

La pandèmia ha desgavellat els costums perquè la gent no podia venir de forma presencial a la funerària i els tràmits es feien per telèfon, no es podia vetllar el difunt i no es feien cerimònies. «He passat molta por» confessa l’Elvira.

Acostumada a conviure diàriament amb la mort, «no he perdut mai la por a morir i la crisi sanitària va ser per mi molt angoixant. Ens vam convertir en professió de risc: després dels metges, infermers i personal de les ambulàncies, els serveis funeraris eren els que s’exposaven a continuació. Érem considerats serveis essencials. Al principi de la pandèmia era molt difícil trobar material de protecció, i més tard, quan va arribar la vacuna, ningú es va recordar de nosaltres».

Els mesos abans de jubilar-se, la situació va adquirir una certa normalitat, però encara recorda amb ansietat els moments més difícils de la pandèmia: «Fins i tot em vaig aprimar». Els treballadors dels serveis funeraris han viscut a l’ombra i en silenci la càrrega del treball, i sobretot la impotència de veure com els familiars, a causa de les restriccions per la crisi del coronavirus, s’havien d’acomiadar dels seus éssers estimats amb presses i sense poder assistir als rituals que formen part del dol. «Veure com els avis de les residències que agafaven la Covid morien i eren enterrats o incinerats sense que els familiars els poguessin dir l’últim adeu ha estat duríssim», explica Xavier Vicens, tercera generació de l’empresa familiar, amb qui l’Elvira ha treballat colze a colze els darrers anys.

Hi ha gent que arriba molt perduda i diposita en tu la seva confiança, els assessores i intentes fer-ho el millor possible

Amb la crisi del coronavirus, el tabú de la mort i de les persones que treballen en serveis funeraris, continua. L’Elvira encara recorda com reaccionava la gent quan li deia on treballava, «no era el mateix que dir que feies d’administrativa d’un banc, les funeràries sempre han generat una mena de rebuig».

Tot i que de joveneta, diu, era molt riallera, amb els anys es reconeix «nerviosa i molt cridanera, sobretot perquè aquesta feina és molt estressant: portar la facturació, fer tots els tràmits que hi ha darrere d’una cerimònia, explicar als familiars tot el funcionament comporta molt de treball, sobretot quan tramites la mort d’una persona estrangera i has de fer tràmits amb els consolats. A més has de fer la feina ràpidament, perquè no saps mai què vindrà després».

Els funeraris, a més de vetllar pel difunt, fan una important tasca de suport moral a les famílies. «Aprens molta psicologia» i la incapacitat de poder oferir aquesta ajuda als familiars durant la pandèmia, els ha causat molt dolor. El més difícil de portar és confrontar la pena que deixa la partida d’un ésser estimat: «Hi ha gent que se’ls moren els avis, i per llei de vida és lògic que se’n vagi una persona gran, el que és terrible és quan has de tramitar la mort d’ un fill, és el pitjor de tot». L’Elvira té marcat en el record les mares plorant la mort d’un fill, «són plors que surten de dins, és el més dur, és terrible». Per això no existeix preparació: «Et provoca tanta pena que et posaries a plorar, però t’has d’aguantar i has de seguir endavant amb els tràmits, perquè s’han de fer». L’única cosa que pots fer, diu, «és anar amb molt de tacte i que poc a poc es vagin calmant». El fet de ser una empresa petita fa que et posis en la pell de les famílies. «Tractem amb ells des que entren per la porta, veus com pateixen». Amb els anys les defuncions no han experimentat un creixement important a la comarca, «però hi ha mesos en què tenim més feina que d’altres, els canvis d’estacions o de temps es noten molt: quan fa tramuntana és quan menys gent es mor».

Després de més de quatre dècades al servei del dol, queden en la memòria episodis rellevants com la mort de Dalí: «Va ser el que menys feina em va donar, perquè no vaig haver d’omplir cap paper» assenyala.

Ara amb la satisfacció d’haver fet una bona feina, al servei de tres generacions, «tres maneres molt diferents de treballar» l’Elvira s’acomiada per gaudir ara d’una nova etapa vital.