Figueres, 2011. Manolo Muñoz, madrileny amb accent cubà -nascut a l'antiga Unió Soviètica- fill d'exiliats republicans, vol donar resposta al darrer desig del seu pare: «Hecha mis cenizas en el aeródromo de Figueras; encontrarás un castillo elevado, dónde pernoctábamos y desde dónde un autobús nos llevaba hasta la pista, primero por la carretera a la Junquera y luego, a la derecha, a unos dos o tres kilómetros...». Després d'unes primeres infructuoses indagacions, des de la plaça de l'Ajuntament, truca al seu amic Carlos Lázaro, de l'Asociación de Aviadores de la República, i ell, a la vegada, el posa en contacte amb els companys d'ADAR Barcelona, els quals li envien una ubicació i, finalment, pot escampar les cendres per l'antic aeròdrom republicà de Figueres Nord (situat entre Cabanes i Vilabertran).
Pedro Muñoz Bermejo (1918 - 2011), va ser Pilot Militar durant la Guerra Civil, va participar en accions bèl·liques des d'aquest destí, on va viure aquell tipus d'experiències úniques que, encara que fugaces, als vint anys se't graven a foc a l'esperit per sempre més. I que tornen fins a marcar el moment del comiat final.
Nou anys després, durant la relativa treva estival de la pandèmia per la Covid-19, Manolo va tornar a l'antic aeròdrom militar figuerenc per donar compliment a una altra darrera voluntat, aquest cop de la seva mare Ana Fernández, de Gijón: descansar amb el seu marit. Tornant de Cabanes, Manolo va entrar al Dalícatessen de Martí Dacosta per prendre alguna cosa i aquí va començar aquesta història que no és altra que la del descobriment (local) d'un pilot que va volar des de Figueres amb les Fuerzas del Aire.
En Pedro tenia 18 anys i vivia a Puerto de Sagunto quan va tenir lloc el cop d'estat de juliol de 1936. De seguida es va posicionar contra l'aixecament militar i, l'abril de 1937, es va presentar voluntari a l'aviació republicana. Va formar part de la 2a expedició d'alumnes pilot a l'URSS, a l'Escola d'Aviació de Kirovabad, a l'actual Azerbaidjan. Una lesió a l'oïda va allunyar-lo dels caces, així que va instruir-se en bombarders. El gener de 1938 va esdevenir Pilot Militar amb la graduació de sergent.
Una vegada a Espanya, va passar per l'Escola de Polimotors de La Rabasa (Alacant) i per l'Esquadrilla de Reentrenament (Transformació) del Grup 24 a Sisante (Conca), abans de ser destinat, l'octubre d'aquell any, a la 2a Escuadrilla - Grupo 24, a Figueres. Aquesta era una de les escasses esquadrilles existents dels veloços bombarders bimotors soviètics Tupolev SB i, amb ella, i des de l'Empordà, en Pedro visqué el seu bateig de foc en missions ofensives sobre diversos sectors dels fronts del Segre, de l'Ebre, Balaguer Fraga... Volant amb els Katiuska, nom amb el qual eren coneguts aquests bombarders pels republicans (per als nacionals eren Martin Bomber).
Vista aèria de l'aeròdrom Figueres Nord, entre els termes de Cabanes i Vilabertran, durant la Guerra Civil. EMILIANI
El 16 de desembre, la seva esquadrilla, juntament amb la 3a de Celrà i el Katiuska de la Plana Mayor des de Banyoles, varen realitzar una arriscada acció ofensiva contra la base de la Legió Còndor a la Sénia (Tarragona). No sabem del cert si el nostre protagonista va participar activament en aquest bombardeig, però la seva esquadrilla va quedar tan malmesa que la seva activitat va quedar molt limitada, constant un darrer vol el dia de Nadal sobre el sector de Balaguer. Després, les esquadrilles es van reestructurar i la 2a va desaparèixer. Pedro Muñoz, Chato com era conegut, relatava en un llibre (Alas de la Libertad) el camí de la retirada cap a Argelers o «mar y arena» com recordava ell. Tot seguit Gurs, un camp de concentració als Pirineus per al personal d'aviació i, més tard, l'URSS.
Trasllat a Rússia
Aquí començaria una altra història, o un altre capítol de la seva història, però és tan increïble que paga la pena fer-ne cinc cèntims. A Rússia, el va enxampar la Segona Guerra Mundial, o «la Gran Guerra Pàtria», per a un comunista com ell. Va voler participar-hi com a pilot. Però no ho va fer perquè J. M. Bravo, referent de l'aviació republicana, va presentar als soviètics una llista de pilots exiliats en la qual apareixia, però no amb el nom, sinó amb el malnom, Chato, per la qual cosa no va ser identificat i va acabar lluitant contra els nazis com a guerriller.
Durant aquella part de la seva particular batalla, havia conegut una russa, amb qui havia tingut una nena, però un bombardeig alemany va posar fi a la vida de mare i filla. Més tard va conèixer Ana, una refugiada asturiana que va viure el setge de Leningrad, amb qui va tenir dues nenes i dos nens. Les dues filles varen morir per malaltia, i els dos fills, en Manolo i el seu germà, varen viure, des de la innocència de la infantesa, una aventura cubana, amb els seus pares, en plena crisi nuclear pels famosos míssils.
Pedro Muñoz va ser enviat a Cuba com a traductor, missió que segurament encobria una altra de militar, i va emportar-se la família. Manolo recorda, com si descrivís una escena de la pel·lícula Tretze dies, la travessia en vaixell, el bloqueig del port, els avions militars en vol rasant sobre l'embarcació... i Raúl Castro parlant amb el seu pare a l'entrada de casa.
L'antic pilot de Katiuska va intentar tornar a Espanya, però no ho va poder fer, amb amenaça de pena de mort, fins a l'any 1970, amb un permís temporal per enterrar la seva mare. El 1975 va morir el dictador i el 1978 es va declarar l'amnistia general i, llavors sí, va tornar al seu país. Els antics pilots es van poder reunir (ocasió que va aprofitar per donar l'esperada estirada d'orelles a Bravo) i es van organitzar per fer valer els seus drets. Les noves autoritats democràtiques els van definir com un grup de «folklòrics aviadors». Van contractar un advocat de fermes conviccions franquistes que els va dur a Europa, i Estrasburg els va donar la raó. Va ser la seva merescuda victòria.
Arrestat, malgrat haver salvat l'avió
Entre les anècdotes de l'aeròdrom de Figueres Nord, una de les que més recordava Pedro Muñoz, segons el seu fill, era «un aterratge d'emergència sense tren d'aterratge». El 24 de novembre de 1938 va enlairar-se amb el bombarder BK092 de l'aeròdrom a les 07.55 hores en missió d'atac sobre Les Avellanes, al sector de Balaguer. Durant la maniobra d'enlairament, es va danyar la roda esquerra, per la qual cosa va considerar oportú tornar immediatament a la base. Primer va llançar totes les bombes sobre el mar i, després, va realitzar l'aterratge d'emergència. El resultat va ser que va salvar l'avió i la tripulació, però aquest fet no va ser suficient per evitar un arrest per provocar danys a l'aparell.
