Antoni Caulas: «Ser jutge de pau és una feina molt agraïda»

Com va anar la seva entrada a jutge de pau de Vilafant?

Des de sempre que he estat una persona molt inquieta i m’ha agradat estar en contacte amb la gent. Una companya que treballa al jutjat em va dir que per què no em presentava per ser jutge de pau, ara que ja no era regidor. I així va ser. M’hi vaig presentar i vaig entrar com a substitut. Llavors, quan van acabar aquests quatre anys, em vaig tornar a presentar i el ple em va triar a mi com a titular.

Ha recuperat el seu paper a primera línia. Ha trobat canvis, de quan era regidor?

Una cosa tinc molt clara. Si no hagués sigut regidor, no m’hauria presentat mai per ser jutge, per la senzilla raó que, en ser regidor i haver estat tant de temps a l’Ajuntament, vaig conèixer moltíssima gent de Vilafant. Coneixia més la idiosincràsia i el tarannà de la gent i és molt important la relació amb els veïns del municipi que vaig tenir. El més enriquidor que ha tingut haver passat per la política de Vilafant ha estat conèixer la gent i tenir-hi contacte. Sense haver sigut regidor, no hauria conegut a tanta gent, perquè Vilafant és un poble gran. En un poble petit, tothom es coneix, però Vilafant, amb tres nuclis diferenciats, és difícil conèixer-los a tots, si no estàs en una entitat o en un ajuntament, que t’ajuda molt.

Ha trobat embolics per tot plegat?

Ser jutge de pau és una feina molt agraïda i la faig molt a gust. De fet, no és que hi hagi problemes, poques vegades ens hem trobat amb veïns que estan enfrontats i has d’intentar que s’acostin posicions per arribar a una entesa. Les vegades que això ha passat ho hem aconseguit i la cosa ha anat pel bon camí. És important que hi hagi una bona entesa entre la gent, fent-los veure que tots tenen raó i s’ha de mirar d’acostar posicions per trobar una solució. Això és el que, normalment, ha de fer un jutge de pau.

Algun cas que hagi quedat més marcat a la llibreta?

De conciliació, no, perquè la veritat és que tampoc no se’n fan gaires. Per mi, el que és més agraït de tot és fer casaments. És una feina agradable.

Què és desagraït, per a vostè?

Haver de posar pau entre dos veïns, ja que si depengués de tu segur que no ho faries i, si ho pots evitar, millor.

Com s’han viscut aquests mesos de coronavirus a Vilafant?

Ens agradi o no, el coronavirus ens afecta a tots en totes les facetes i estats. Això, segur. De fet, vinc a l’Ajuntament dos cops a la setmana per signar certificats de naixement o de defuncions. Aquesta, bàsicament, és la meva feina. Dimarts i dijous sempre hi soc i l’única cosa que ha alterat és que, ara, a l’Ajuntament, no hi pot entrar tothom qui vol, com abans. Sí que ha variat molt amb els casaments. Com que, des que hi ha la Covid, els casals de jubilats estan tancats, hem habilitat el casal d’avis del costat de l’ajuntament per fer els casaments, que no poden superar les deu persones, a dos metres de distància. D’aquesta manera, compleixes la normativa que està fixada.

Vilafant està acostumat a aquestes mediacions?

Ja dic que la població de Vilafant no és gens problemàtica i la prova està en els pocs casos que hem hagut de fer de conciliació. Vilafant és, com la majoria dels pobles, on hi ha un bon veïnatge.

Se sent ajudat pel seu entorn?

Sí, també he de dir que em va ajudar molt el personal que hi ha a l’Ajuntament i el personal que és a dins del jutjat. Jo ja els coneixia a tots, de quan era regidor, i havíem fet coses plegats. Són gent molt competent i m’han donat suport al cent per cent.

En vista del seu primer aniversari, que es complirà l’entrada de l’any nou, té planificat algun canvi a la feina de jutge de pau?

L’àrea de jutge de pau és una simple rutina. Quan faig un casament, que m’agrada molt de fer-los, si hi ha gent més oberta i que voldria fer alguna cosa més, faig la cerimònia més a la seva mida, perquè sempre és més agraït. Demano, als nuvis i als amics, que em donin dades i quan les he recopilat, m’escric la cerimònia que he de dir i, de les que he fet, a la gent, els ha agradat.

La gent que ha arribat de fora de Vilafant és molt diferent que els veïns d’aquí de tota la vida?

Si venen aquí, és per poder treballar, tenir feina i poder viure. De mica en mica, crec que la gent es va adaptant. No és fàcil, però. Puc explicar una anècdota interessant. Vaig haver de fer un casament per poders, perquè el nuvi era aquí i es casava amb una noia d’un altre país. No ho vaig veure clar, perquè no n’havia fet mai cap, com aquest. Vaig agafar l’expedient per anar a la fiscalia a Figueres i vaig demanar si era cor­recte o no. A vegades, hi ha casaments per interessos i no volia tenir cap responsabilitat. La fiscalia ja havia dit que estava bé, però vaig voler que m’ho corroborés una altra vegada. De totes maneres, em van dir que em felicitaven pel meu interès per fer les coses ben fetes, perquè tinc l’obligació que, si no entenc una cosa, vagi allà i ho aclareixi. No puc fer una cerimònia d’un casament si veig alguna cosa que no està prou bé.