El 2020, l'any de la pandèmia, també serà recordat per les atípiques o inexistents festes i celebracions tradicionals. Una de les poques que ha mantingut la seva essència gairebé intacta és la de la castanyada. A Figueres, almenys, s'han pogut aconseguir les tradicionals paperines calentes tant a la parada de la Rambla, com a la de la plaça de la Palmera. Des d'aquesta ens confirmen que, tot i la situació actual, ha sigut una bona temporada, «no em puc queixar, he tingut feina perquè aquest any hi ha hagut bona castanya», indica l'Esperanza Garcia, castanyera a la plaça de la Palmera des de fa gairebé dues dècades.

Des del pont de l'octubre, el conegut tren de les castanyes ha fet parada a la ciutat un any més i està previst que encara duri uns dies més, fins a gairebé Nadal, «depèn de la qualitat de la castanya, quan en vagi perdent ja ho deixem», indica Garcia.

Al nostre territori és difícil concebre una tardor sense castanyes. Són moltes les persones que s'aturen en el tren per adquirir el preuat fruit torrat a foc de llenya. Tant és així que és difícil parlar cinc minuts seguits amb l'Espe sense tenir interrupcions de clients. «Normalment venc uns vint quilos, potser trenta, en un dia bo», comenta l'Esperanza.

«Tinc un euro quaranta, em pots donar un?», li crida una dona des d'un cotxe aturat aprofitant el semàfor en vermell de la plaça. «Això passa molt sovint, o pregunten quan falta per la següent ronda i em demanen que els hi reservi mentre busquen aparcament», explica. «Això sembla un McAuto», afegeix rient.

L'arribada de l'Esperanza a aquest sector va ser una «bogeria» i una casualitat. L'any 2001, quan un dels antics propietaris del tradicional tren va morir, la seva germana va posar en venda la màquina. La dona la va convèncer i, després d'ensenyar-li «quatre trucs per fer-les bé», va decidir provar. «La dona em va ajudar molt i em va empènyer a fer-ho», comenta. Amb perspectiva, riu quan recorda la decisió i ara reconeix que «li encanta fer castanyes i remenar el foc».

A més està orgullosa de custodiar un dels elements tradicionals de la ciutat que tothom coneix. «Els avis m'expliquen com recorden que quan eren petits ja compraven castanyes fetes amb aquest tren, quan estava a la Rambla», diu Esperanza. «Abans que marxés de la Rambla -afegeix -, es va fer una rèplica perquè Figueres no es quedés sense el tren».

Amb els anys ha canviat la manera de fer-les, abans era amb unes safates que s'havien d'anar movent i ara és amb un element cilíndric que es fa girar amb una maneta, però sempre fetes en el tren, amb foc de llenya. Sabent el valor que té el tren, vetlla perquè el pas del temps no el faci malbé.

«No és fàcil»

Una feina al carrer, quan comença la fred, des de les deu del matí fins a les vuit del vespre sense descans, cada dia de la setmana, «no és fàcil, es fa dur». Com la majoria dels treballs de temporada, el sector de les castanyes no és agraït i és arriscat aventurar-se que sigui una bona opció per sobreviure. No obstant això, l'Esperanza fa dinou anys que s'hi dedica i li resulta una manera de garantir la feina durant uns tres mesos l'any. La recompensa està, sobretot, en la gratificació i felicitat de la gent, «sobretot dels nens», diu amb alegria.

Moltes famílies es veuen arrossegades pels més petits a comprar castanyes al tren de la plaça de la Palmera, aprofitant el passeig pel centre de la ciutat o parant expressament amb el cotxe. «Molts nens presumeixen a l'escola que tenen una amiga castanyera» i l'Esperanza agraeix l'estima que li transmeten els infants, «són adorables».