Jaume Simón: «Una feina on tractes la desgràcia humana ha de ser vocacional»

Què el porta a fer-se policia?

M'hi porta fer la mili a la Creu Roja. En aquella època no hi havia ambulàncies i fèiem de tot: socórrer en accidents de trànsit, excarcerar víctimes o transportar malalts. En un dels accidents que vaig actuar, aquí a la carretera de Llançà, el cotxe es va incendiar, i es van cremar tres criatures. Recordaré tota la vida la seva expressió, encongida, carbonitzada. És una mort horrible, i jo tenia 18 anys.

És una feina dura.

Una feina difícil com la nostra, que tractes amb la desgràcia humana, ha de ser vocacional. Jo, quan millor em sento no és quan poso una multa, sinó quan puc ajudar algú. De la feina de policia local el 70% és assistencial. La psicologia que s'aplica no es veu des de fora, però hi és.

Figueres, Banyoles i Llançà?

Els tres llocs on he treballat m'han agradat. Hi he dedicat un grapat d'anys d'esforços a cadascun d'ells. I he viscut aventures diferents a cada lloc.

Ha canviat molt la feina d'ençà que va començar vostè?

Moltíssim. Abans les coses eren més simples, i les solucions eren més pràctiques. Quan trobaves algú fent una malifeta, tenia més respecte per l'autoritat. I pel que fa a la policia local, en els anys 80 va tenir un gran progrés, però l'arribada dels Mossos va frenar l'auge.

La Policia Local de Llançà també deu haver canviat molt.

Quan vaig arribar no teníem res.

El famós patrol hi era?

Aquest justament el vaig comprar jo! No havien tingut mai motos, ni emissores. Hi havia un sol comandament i jo vaig aportar el concepte modern d'organització, els quadrants, la planificació, el concepte de policia de proximitat o incloure els Mossos al mateix edifici, per treballar conjuntament.

Què recorda de Figueres?

La vetlla de Salvador Dalí. Va venir gent fins a les 3 de la matinada. Per això em sento una mica el guardià de la vetlla. El desplegament per l'enterrament no tenia precedents, estàvem inclús als terrats, vigilant. Tot i que Figueres com a ciutat també ha generat moltes pel·lícules al cap de l'any!

I de Banyoles?

L'enfonsament de l'Oca. Es van afogar en un lloc on l'aigua no et cobreix. L'aigua va entrar per unes reixetes de ventilació, i l'embarcació es va enfonsar per excés de pes. Les cadires no estaven ancorades i la gent va caure una a sobre l'altra. Quan vaig arribar no vaig poder salvar ningú. Sents una gran impotència.

Com ha sigut fer de caporal, sergent i sotsinspector?

És difícil fer la feina, però també manar-la, perquè gestiones persones. És una responsabilitat i un compromís. Si li falles al treballador un dia, l'has perdut. Costa molt guanyar-se la confiança, i el respecte no es pot imposar.

També hi ha egos al cos?

La policia és un reflex de la societat. Hi trobes el bo, el dolent, el desgraciat i l'obsessionat a denunciar. Però a diferència de la resta de cossos de seguretat, a la Local passem psicotècnics cada dos anys per portar armes.

Va ser professor a l'institut de seguretat pública.

Quan vaig acabar el curs de sotsinspector de seguida em van fitxar, els faltaven professors i agafaven els alumnes més avantatjats. Feia les pràctiques interdisciplinàries, és a dir, aquelles simulacions d'actuacions al soterrani de l'escola, on hi ha un gran espai amb una ciutat de cartó per fer les pràctiques que són avaluades per professors tècnics i psicòlegs.

Va estar-hi uns anys.

Molts sergents han passat per les meves mans. Em seguien fitxant perquè la valoració dels alumnes era molt positiva. Jo basava l'ensenyança, no amb els meus èxits, sinó amb els fracassos. Era molt franc explicant les desgràcies, la frustració de fer les coses malament, i no les batalletes de les coses bones. Però vaig haver de deixar-ho perquè em vaig posar malalt.

També va deixar la feina?

Em van traslladar a Protecció Civil: menys responsabilitat i més temps. Llavors vaig començar pintant i he acabat fent curtmetratges i documentals. Si em sento artista és pel càncer. Tots en portem un a dins, falta descobrir-lo.

El càncer li va donar vida?

I tant. A la meva dona li han dit diverses vegades que no me'n sortiria. Però soc un supervivent, he superat els pronòstics catastrofistes dels metges. Una vegada li van dir a la meva dona que em quedaven 15 dies. La vaig trobar plorant, i quan vaig parlar amb la metgessa li vaig preguntar on guardava la bola de veure el futur. Tots hem de morir un dia o l'altre, però és cert que quan t'ho diuen et fa reflexionar i entendre que els projectes s'han de començar i acabar.

No s'hi val no acabar-los?

Aquí està la gràcia. Per fer volar coloms tothom és vàlid. L'esforç i l'ímpetu s'encomana, i les coses fetes amb passió poden valdre més que les que estan fetes per professionals. Per exemple, el documental d' Els últims dies del general Álvarez de Castro o La Rovirada. Els projectes que he fet han arrossegat altres projectes, altres persones. Estic molt satisfet d'haver fet tot el que he fet.

Un home inquiet.

La veritat és que sí. La vida m'ha passat volant. Podria haver continuat treballant, però estic delicat de salut i crec que ha arribat el moment de dedicar-me a la vida contemplativa i a les activitats culturals. La jubilació me l'agafo amb tranquil·litat, però segur que faig algun documental. Ara fa poc vam fer el de la Policia Local, que s'estrenarà l'any vinent: So emetent, que és el nom pel qual van adquirir el crit d'alarma quan hi havia la presència d'un delinqüent.