15 de setembre de 2020
15.09.2020
L'Empordà
Figueres

El paviment de llambordes de Figueres compleix cent anys

La placeta alta de la Rambla va ser el primer espai urbanitzat amb les pedres de Sant Joan les Fonts

14.09.2020 | 19:14
La placeta alta de la Rambla va ser el primer lloc pavimentat.

Quan l'ajuntament republicà de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) va decidir transformar Figueres, a principi del segle vint, per convertir-la en una ciutat moderna i europea, una de les prioritats va ser la d'empedrar amb llambordes els carrers i les places centrals. Fins a l'any 1920, eren de terra i pedra trossejada o grava de riu, que s'hi posaven per evitar el fangueig i fer el sòl més resistent.

A la 'Memoria Justificativa' de tota l'operació planejada per l'Ajuntament de l'època, hi diuen: «de las cuestiones que debe solucionar rápidamente, ninguna de la importancia de la pavimentación». S'explica que l'empedrat evitaria que el vent, abundós a l'Empordà, aixequés la pols que aixeca i que porta tota mena de gèrmens, alguns patògens, entre ells els de les febres eruptives, tuberculosis, tifus, disenteria, grip, escarlatina, verola? habituals en aqueslla època. També destacava que es facilitaria el moviment de persones i vehicles, aleshores gairebé tots de tracció animal, a part de millorar molt l'aspecte d'aquests indrets.


El carrer Girona i la plaça de l'Ajuntament abans de la pavimentació, a principi del segle XX. ARXIU

Ja ho deia el setmanari Empordà Federal quan es debatia el tema: «Tu deus embellir-te per a ésser lloc d'excursió, parador inefable dels caminants del mon; fes dels teus carrers, models de vies ciutadanes, (...) empédrels, regals i ornamentels».

En el treball preparatori recomanaven fer servir l'empedrat amb llambordes pels carrers amb més trànsit, sobretot les grans artèries de la ciutat, i l'asfaltat per la resta. L'empedrat és el paviment de més durada i una conservació molt barata i Figueres té pedreres a prop, argumentaven. Es va preveure posar llambordes als carrers Nou, La Jonquera, Girona, carretera de Roses, La Rutlla, Lasauca, Pujada al Castell, Abdó Terradas (ara Tapis), Peralada, plaça del Gra, Rambla, Progrés, Monturiol i Caamaño. També recomanaven fer voreres i, en alguns casos, ampliar les que ja hi havia, d'aquesta manera, la superfície a empedrar seria menor i es podrien fer més carrers. Fixaren un pressupost de 420.000 pessetes.

Una vegada aconseguit l'emprèstit d'un milió de pessetes per finançar totes les millores previstes (vegeu el reportatge publicat al Setmanari de l'Alt Empordà del 7 de gener de 2020), ja es podia preparar tota l'operativa, fer els projectes i executar-los.

Un dels temes per solucionar era que alguns dels principals carrers de la ciutat, que s'havien d'empedrar, no eren de la propietat ni competència de l'Ajuntament, ja que formaven part de la carretera Nacional II de Madrid a França, que travessava la ciutat pels carrers Nou, placeta baixa de la Rambla, Girona, plaça de l'Ajuntament i La Jonquera, així com la carretera de Besalú a Roses, que passava pels carrers Lasauca, Rambla, Caamaño, La Rutlla, plaça del Gra i carretera de Roses.

Es varen fer gestions amb el ministeri corresponent i es va aconseguir que ho acceptessin i paguessin el 50% del cost, fent el Consistori el manteniment.

Tot i haver-ho acceptat, segons la documentació de l'època, va ser llarg i feixuc aconseguir fer aquesta part, entre pegues i retards en els pressupostos de l'Estat, cosa per la qual l'alcalde, Vicenç Ros, va haver de fer moltes gestions, fins i tot directament al Ministeri en algun viatge a Madrid.

36 pessetes el centenar

L'Ajuntament d'aquells anys, presidit per Vicenç Ros i Marisch, va ser l'encarregat d'executar totes aquestes obres de millora de Figueres. Així, per empedrar els primers carrers, l'Ajuntament decideix el maig de 1920, comprar 50.000 llambordes al preu de 36 pessetes el centenar. Per tal de valorar la qualitat, se n'enviaren algunes mostres al «Laboratorio de ensayos de materiales municipal y provincial», de Barcelona, resultant que les de la pedrera de Sant Joan les Fonts eren de primera qualitat, i es van fer servir per a la primera fase. Més endavant se'n van col·locar també de les pedreres de Canet d'Adri i Castellfollit, «d'igual qualitat, o millor», segons s'aprovà en el ple corresponent.


La placeta alta de la Rambla un cop pavimentada. ARXIU

Es completaren els projectes i es van presentar, entre juliol i agost de 1920, a exposició pública en diferents fases. En el ple del 23 de juliol, l'alcalde Vicenç Ros declara que no s'ha presentat cap reclamació al primer projecte d'empedrar. En el ple del 20 d'agost, informa que tampoc se n'han presentat al segon projecte, així que es publiquen al Butlletí Oficial de la Província i a la Gaceta de Madrid (ara BOE) els projectes, pressupostos i plecs de condicions per a la subhasta de contractació d'aquestes obres.

Es començà per empedrar la part Alta de la Rambla i els carrers de la Placeta (part dreta de la Rambla, pujant), i Peralada. L'obra s'adjudicà el mes de setembre per 76.000 pessetes. Es va seguir amb la plaça Pi i Margall (de la Palmera) i els carrers de Caamaño i Concepció i, cap a finals d'any, el carrer Progrés. A les respectives subhastes, les obres es van adjudicant a l'industrial Josep Famadas. La recepció definitiva per part de l'Ajuntament de la primera part d'empedrat, la de la Rambla, és el 15 de juliol de 1921 i la de la segona part, la de la plaça de la Palmera, el 18 de novembre.

Tot i tenir feta la part municipal dels carrers amb llambordes, la part de l'Estat per empedrar la travessia de les dues carreteres nacionals, va suposar un rosari de gestions i visites personals de l'alcalde, Vicenç Ros, a Obras Públicas de Girona i a Madrid, amb el suport del diputat Pi Suñer i el senador Cusí.

Al final, aconseguiren que s'inclogués la partida de 90.148,50 pessetes corresponent al 50% que pagava l'Estat de la travessia de la Nacional II, als pressupostos dels exercicis de 1922-23 i del 1923-24 i la corresponent a la carretera de Besalú a Roses, als exercicis de 1923-24 i de 1924-25.


La plaça del Gra, espai comercial per excel·lència, amb les llambordes. ARXIU

La premsa es fa ressò d'aquest procés. Així l'Empordà Federal publica a la portada del número 611 el comentari: «Desprès d'inacabables gestions dutes a terme (?) pel nostre diputat l'eminent Dr. August Pi Suñer amb la cooperació del senador per la Província Sr. Cusi i del nostre actiu alcalde senyor Vicenç Ros, per fi s'ha lograt el que, en les properes propostes de subhastes per a les reparacions de carreteres, la Quefatura d'obres públiques de la Província destini el 20 % de les quantitats globals que l'Estat destina a aquesta província. Per tal, l'any vinent, al regir els nous pressupostos, es començarà la construcció dels empedrats en alguna de les seccions de les dues carreteres que atravessen Figueres (...). Un cop construïts aquests empedrats que integren les vies més cèntriques de la ciutat, Figueres adquirirà aquell caient de vera ciutadania material que tots els bons fills de la Ciutat anhelen».

Un alcalde, fill d'adobers

Fill d'una família d'adobers, un dels sectors industrials més importants de la ciutat, Vicenç Ros Marisch (Figueres, 1859-1937), fou regidor, en una primera etapa, entre 1887 i 1891. Va tornar a l'Ajuntament a les eleccions del novembre de 1917 on és elegit per la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), a la llista de l'alcalde Marià Pujolar. El primer d'abril de 1920, després de les eleccions parcials bianuals, és elegit alcalde. Ho va ser fins a l'octubre de 1923.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
anteriorsegüent