El coronavirus ha canviat radicalment la nostra realitat i inclús anar al metge s'ha convertit en un tràmit que comporta neguit. La Mireia Gibert viu a Roses, té 42 anys, està de 39 setmanes i espera un nen que es dirà Alguer. Té previst allargar tant com pugui el treball de part a casa: «Les circumstàncies actuals no recomanen estar massa temps a l'hospital perquè és un punt de contagi i és més personal estar a casa que no en la sala d'espera d'un hospital on les llevadores han d'anar molt protegides. El factor humà és més difícil ara de trobar».
Durant aquestes setmanes de confinament, la Mireia s'ha arribat a plantejar el part a casa: «No sabia que el final de l'embaràs seria així, ara ja és tard perquè es requereix una preparació els mesos anteriors, ho he trobat precipitat». Un munt de sensacions l'estan acompanyant en la recta final de l'embaràs: «En el meu cas, comença el confinament i veus que d'aquí a dos mesos has de tenir la criatura i que estàs confinada: em vaig veure molt sola». Per aquest motiu, la Mireia ha triat el suport d'una doula en aquests moments complicats de l'embaràs: «És molt positiu i s'agraeix perquè no hi ha classes prepart, fem menys visites a la llevadora, m'havia sentit perduda i d'aquesta manera ella m'ha ajudat a empoderar-me, m'ha donat lectures, hem fet xerrades de tot el procés de part, sobre l'alletament, i hem parlat de la figura del meu company en el moment del part» diu.
La incertesa del moment, de no saber què passarà en arribar a l'hospital «no transmet la mateixa tranquil·litat que podies tenir abans, per exemple quan va néixer la meva primera filla, l'Elna. Ara tens la por al contagi. Quan entres et fan la prova de la Covid, però quan surts, no».
Les preocupacions han vingut també acompanyades d'un nivell de consciència més important davant l'embaràs. Per a la Mireia, el fet de no poder fer vida social l'ha ajudat a potenciar la comunicació amb el fill que espera. Aquestes últimes setmanes està de baixa de l'institut on treballa: «Cada dia intento fer relaxació, exercicis d'estiraments i mobilitat que puguin ajudar al moment del part». Limitarà les visites al màxim durant el postpart: «Saps que l'objectiu és protegir el nen, així que no pateixo especialment. Intento positivitzar aspectes com tenir més intimitat amb el nadó i no mirar les notícies: si no m'hauria angoixat més. Cal protegir la part emocional». Valora molt el fet d'haver sortit una mica a passejar el gos: «És important la mobilitat del cos de cara al moment del part».
Per a la Mireia, «haver estat més a casa també m'ha fet més conscient de quins són els meus drets en el moment del part». La Mari Expósito és la seva doula i deixa clar que «aquesta crisi sanitària no pot ser una excusa per vulnerar de manera injustificada els drets de milers de dones en un dels moments més importants de la seva vida. Cal garantir l'acompanyament en tot el procés de part. La mare no es pot separar del nadó després del part, hi ha d'haver contacte pell amb pell i s'ha de poder garantir la lactància materna des de l'inici: protegeix d'infeccions respiratòries entre d'altres», assenyala.
La majoria de dones embarassades durant la pandèmia tenen por de la malaltia i per poder contagiar la seva criatura. Llevadores i doules s'han convertit en figures essencials en mig d'aquesta crisi sanitària. Durant l'embaràs, aquesta relació amb les gestants s'ha convertit clau per facilitar una relació de confiança i de compartir pors, angoixes, dubtes, també per oferir acompanyament emocional, tant a la mare com a la seva parella.
Aquestes pors són les que ha compartit la Núria Varó, també de Roses. Fa un parell de setmanes va néixer en Lau a la clínica Bofill de Girona, i estant a casa encara sent l'angoixa d'haver trepitjat la clínica. En el cas de la Christelle Baena, de Llers, la tranquil·litat s'ha anat imposant durant el confinament i fins al naixement de la Nora, «gràcies a la informació que la llevadora i el ginecòleg m'han anat donant».
Segons diu la Rusó Sala, de 37 anys, ella feia uns deu anys, que estava en contacte amb el part natural a casa, també a través de la música. És cantautora i precisament un dels seus discos, una col·laboració amb la Tànit Navarro, Nueve Lunas, se'l posen dones de tot Llatinoamèrica per parir a casa, explica: «Tenia clar que jo volia donar a llum a casa meva». El seu treball de part va començar per Sant Jordi, va durar vuit hores i l'endemà va néixer, la Lia.
Les llevadores reben aquestes setmanes de confinament moltes trucades de dones que estan embarassades i que en el darrer trimestre tenen por d'anar a l'hospital, «però prendre la decisió de parir a casa, des de la por, no com una decisió premeditada, és un cas clar que pot acabar a l'hospital» considera la Rusó.
«Les classes de prepart es van suspendre i vaig poder-ne fer només una, després es van reactivar per videoconferències. Jo no vaig pensar tenir el nen a casa, no soc tan valenta, però vaig arribar a la clínica dilatada de deu centímetres i en una hora el vaig tenir» explica la Núria.
A l'hospital o a casa, el dolor i l'angoixa s'esvaeixen quan tens la criatura als braços: «Després de viure en llibertat l'experiència del part, la recomanaria completament, el record del dolor ja ha desaparegut. La clau és tenir un bon acompanyament, no estressar-se, gaudir d'un ambient de recolliment, íntim. A casa tu decideixes com vols estar, en quina posició». Li hauria agradat gaudir de l'última etapa de l'embaràs en societat: «He tingut sort de viure a Pau, a l'última casa del poble i poder sortir a passejar la panxa cada dia, em sentia físicament molt bé». Ara seguir confinada amb una criatura disponible el cent per cent per entregar-se a ella, ho valora positivament, en canvi, «negar-te la llibertat té conseqüències molt negatives en el sistema psíquic emocional i autoimmune. Jo vaig decidir estar centrada en el cos sense estar gaire pendent del que estava passant fora, això m'ha alliberat de moltes angoixes» diu la Rusó.
Actualment, el part a casa no està cobert per la Seguretat Social, a diferència d'altres països, una reivindicació de l'Associació de Llevadores del Part a Casa. «Les dones que parim a casa omplim un formulari que l'ALPAC ens facilita per reclamar a la Seguretat Social el reemborsament de les despeses, una manera de deixar constància i com a mesura de pressió, si no sembla que aquesta sigui una realitat que no existeix».
L'Hospital de Figueres ha atès 107 naixements -fins a inicis d'aquesta setmana- durant el confinament i s'han derivat tres casos cap al Trueta de Girona perquè el protocol de la Generalitat diu que tot treball de part en una gestant que és Covid positiva s'ha de derivar al seu Hospital de referència. La llevadora Maite Carrillo, de l'Hospital de Figures, explica que «les dones no volen o no poden accedir al sistema sanitari i això fa que tinguin dubtes i pors». Les consultes que no són imprescindibles s'han anul·lat i només es mantenen les necessàries de forma presencial: «Aquestes setmanes han crescut les consultes per telèfon i hi ha molt desconcert i molta por». S'ha minimitzat «aquest contacte humà que tots necessitem» conclou.
