14 de abril de 2020
14.04.2020
L'Empordà
Emergència per coronavirus

Chloé Toueille: «Què seria dels pacients sense els somriures, sense les paraules amables, sense l'afecte?»

La infermera rosinca Chloé Toueille treballa a les unitats de cures intensives (UCI) de l'Hospital Clínic de Barcelona

13.04.2020 | 18:30
Nuria Risco, Laura Garcia, Chloé Toueille i Raquel Royo, impulsores de la campanya Sigo Aquí.

La rosinca Chloé Toueille, de 32 anys, treballa d'infermera a les unitats de cures intensives (UCI) de l'Hospital Clínic de Barcelona. Amb les seves companyes Laura Garcia, Nuria Risco i Raquel Royo ha impulsat el moviment Sigo Aquí perquè la gent enviï cartes als pacients de Covid.

Chloé Toueille és francesa i quan tenia 14 anys la seva família es va establir a Roses. Va estudiar al Centre Escolar Empordà i, en acabar la carrera a la UdG, va fer un màster a l'Hospital Clínic, on treballa actualment, en el torn de nit. El ressò mediàtic que ha adquirit la campanya Sigo Aquí ha fet possible que malalts de Covid se sentin més acompanyats en uns moments d'incertesa i de por a una situació desconeguda que amenaça la salut de tothom.

Com va néixer la iniciativa per enviar cartes als pacients?

Vam tenir clar des del principi que volíem donar suport als pacients de l'hospital. La idea de les cartes crec que va néixer a Oviedo i es va anar fent també en diferents hospitals. Ens va semblar que a Barcelona encara ningú no havia fet res, i amb tres amigues, Laura Garcia, Nuria Risco i Raquel Royo, vam decidir muntar aquest projecte a l'Hospital Clínic. Primer vam obrir un compte a Instagram, que es diu Sigo Aquí. I vam començar a fer-ne difusió, perquè la gent pogués enviar cartes anònimes al correu electrònic que apareix en el perfil d'Instagram: holayaestoyaqui19@gmail.com.

D'esquerra a dreta, Laura Garcia, Nuria Risco, Raquel Royo i Chloé Toueille.


Reben cartes de tot arreu?

Uf, moltes, de tot arreu, de Navarra, de Múrcia, de Madrid... de gent de totes les edats, de joves que estudien ESO, en català, en castellà, en rus, en anglès. Ja estem fregant les quatre-centes.

Com les gestionen?

Les llegim nosaltres mateixes i he de dir que, personalment, m'emociono llegint-les. Més d'un cop ens han caigut les llàgrimes. Es diuen unes coses tan maques, i amb tant d'amor! És molt emotiu.

Quina mena de coses s'escriuen?

Són cartes molt motivadores. L'altre dia en vaig llegir una que era especialment original, d'una persona que parlava sobre l'elaboració d'un pastís. A veure si me'n recordo, era tot una metàfora. Parlava dels ingredients, que, si no hi ha farina, no podem fer el pastís. La farina seríem les infermeres, els metges i les metgesses, tot el personal que hi ha dins d'un hospital, sense el qual seria impossible tirar el treball endavant. La llet és un altre ingredient necessari i l'autor de la carta deia que no estava de més tenir una mica de mala llet de tant en tant, com amb el tema dels ous... tot molt metafòric però molt ben explicat. També parlava sobre el sucre i deia que li treu l'amargor a la vida. Què seria dels pacients sense els somriures, sense les paraules amables, sense l'afecte? Tenim moltes classes de cartes, però aquesta em va agradar moltíssim.

Chloé Toueille amb un feix de cartes de la campanya Sigo Aquí


Què poden aportar aquestes cartes als pacients?

El més maco d'aquesta experiència és que totes les cartes que ens arriben són d'amor, de suport emocional, d'ànim per a totes aquelles persones que estan soles. Darrere de tot això hi ha una força que mai m'hauria imaginat que pogués arribar a ser tan gran. Les nostres companyes infermeres que fan arribar les cartes als pacients ens diuen que s'emocionen, que donen les gràcies. És molt maco perquè no ens coneixem, però entre tots estem més units, i aquesta unió és molt especial.

Què ha de fer la gent que vol enviar una carta?

La gent que vol enviar cartes, ho ha de fer a través del correu. Pot enviar una carta adreçada als pacients o també al personal sanitari, que també s'agraeix.

La situació que ha provocat la Covid-19 no és gaire agradable per als professionals sanitaris. Com ho porta vostè?

Personalment, si em preguntes com em trobo, com estic... et diré que estic bé, però sí que és veritat que, aquests dies, em costa molt dormir, tinc molt d'insomni, em llevo més aviat del que voldria. Jo tot això ho veig reflectit en la meva son, perquè no acabo de descansar com ho faria de forma habitual. Fem més hores, més torns de nit, falta molta gent, això també influeix en el cansament físic i també mental.

Quina és la fórmula per superar el cansament?

Quan estem a l'hospital, les infermeres tenim aquesta adrenalina que ens empeny a estar al capdavant de tot, a treballar, a adaptar-nos cada dia a totes les situacions que se'ns presenten, amb el material, amb el maneig dels pacients. Cal dir que en totes les UCI, que és on jo treballo, tots els pacients que tenim són amb covids. Són pacients amb els quals tot pot anar bé, però, de cop i volta, en només deu minuts, tot pot anar malament. No són com un pacient de trasplantament de cor o de fetge.

D'on li ve la vocació sanitària?

Principalment, em ve del meu pare, que és metge de família. A França, vivíem en un poble petit, i ell era el metge del poble. Feia les visites i a més tenia la seva consulta. La vocació em ve de quan era petita i dels records que guardo. A part d'això, sempre vaig tenir clar que volia treballar en alguna cosa que tingués relació amb ajudar les persones, però al principi no sabia ben bé què havia de fer. Vaig començar a fer estètica, i no em va agradar; després, vaig fer massatges, i tampoc no em va agradar. Aleshores, vaig començar a fer un cicle formatiu de grau mitjà d'auxiliar d'infermeria i va ser en aquest moment en el qual vaig descobrir que volia ser infermera. En acabar el cicle mitjà, vaig fer el grau superior i vaig acabar entrant a la Universitat de Girona.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
anteriorsegüent