Un toc d'humor rosinc davant del Si us Plau, amb indicacions que no tenen pèrdua. JM DACOSTA
Els antics senders litorals tenien la funció de vigilància de la costa i ser via d'accés per socórrer nàufrags. També alguns corriols eren fresats pels pescadors, que anaven de les cales cap al mercat, per vendre peix. A hores d'ara, aquests caminois costaners han esdevingut passejos per descobrir i gaudir els valors culturals, naturals i paisatgístics de marina.
La costa de Girona o Costa Brava té una longitud de més de dos-cents quilòmetres. Es pot recórrer en bona part per camins de ronda i passejos marítims, però hi ha accidents geogràfics com goles de rius o penya-segats i també algunes grans propietats que encara impedeixen caminar sempre amb el mar al costat.
El brollador de la medusa, en el passeig marítim de Roses. JOSEP MARIA DACOSTA
A hores d'ara, s'està treballant perquè la Costa Brava sigui declarada Reserva de la Biosfera, per tal que es reconegui mundialment el seu interès com a referència i destinació de categoria. També és moment per reflexionar sobre els seus camins de ronda, que són tant un al·licient per als turistes i visitants com un atractiu per a la població local, que hi troba gaudi i hi fa salut.
En el cas de Roses, tot el seu terme municipal, des de cala Jóncols fins a Santa Margarida, ofereix un esplèndid recorregut per a qui vulgui gaudir del paisatge i el patrimoni local. Us proposem un recorregut que va de punta a punta del terme resseguint el litoral.
De Jóncols al cap Norfeu
La cala Jóncols, al cap de terme, evoca un cap de Creus pur, remot i indòmit. En mirar les seves aigües, més enllà d'imaginar-nos el tòpic del pastor i la sirena del mite de la creació de l'Empordà, ens imaginem el déu Neptú vigilant en persona i trident en mà el vi que envelleix sota l'aigua i allunyant, si escau, les tempestes que Èol llançà contra el temporal rosinc. Des dels rostos de la cala, Dionís vetlla la vinya inaugurada el 2005, menor d'una hectàrea, que és la més petita de Catalunya.
De Jóncols se segueix fins al coll del Canadell, deixant enrere la cala del mateix nom, curulla de còdols i amb el forn de calç a tocar la llongada.
Cap d'en Orfeu, però no d'en Morfeu
El cap Norfeu fou enaltit per Josep Pla, l'autor de grans frases curtes, ben travades i fetes expressament per als guies turístics, com la que diu que a la Costa Brava hi ha dos caps que mereixen barretades i a ser possible de copalta: el cap Norfeu i del Begur. Sigui o no dedicat a Orfeu, en cap cas està dedicat a Morfeu, el déu del son, ja que en aquestes aigües truculentes a causa del llevant i la tramuntana no val a adormir-se.
Caminants passant per la torre de Norfeu amb cala Motjoi al fons. SANTI COLL
Molts autors han volgut identificar el cap Norfeu amb el cap d'en Orfeu, com la rondalla de Rómulo Sans, on explica que el patró dels orfeons vingué a cantar a aquestes aigües amb tal perfecció que les muntanyes del Pirineu s'acostaren tant per escoltar-lo millor que provocaren els cataclismes d'aquest costaner. Al seu torn, el periodista i escriptor Xavier Febrés, davant la bellesa aclaparant d'aquest penyal, fabula amb l'existència del temple dedicat a Venus o Afrodision, que veieren els navegants clàssics per aquesta costa, però en un indret que encara resta ignot.
El cap Norfeu és un agradable passeig naturalista, amb permís de la tramuntana i de les obligades restriccions que posi l'administració per protegir la fauna i flora. De fet, la península norfeuenca està declarada reserva natural integral amb l'objecte de preservar la natura. L'anada de la cala Pelosa fins a la punta del cap i la tornada sumen un parell d'hores de caminada, sense comptar les aturades per observar l'ecosistema i fer les ineludibles selfies.
Rumb a Montjoi
Deixant Norfeu s'arriba a la Pelosa, amb la barraca de pescadors a tocar l'eucaliptus monumental. La fragància de les seves flors emmudeix per les olors dels arrossos, suquets i altres xefles que des de sempre s'han fet en aquest refugi de mariners. Montjoi tindrà sempre l'íntima satisfacció de ser el lloc des d'on Ferran Adrià i el seu equip des del Bulli van sacsejar la gastronomia mundial. Aquesta frase adrianenca ho diu tot «la cuina és un llenguatge a través del qual es pot expressar harmonia, creativitat, felicitat, bellesa, poesia, complexitat, màgia, humor, provocació i cultura».
En arribar a Montjoi, trobem el centre d'innovació creat per Ferran Adrià a l'antic elBulli. JM DACOSTA
A l'Empordà, sempre es pot anar més enllà, i força anys abans que a Montjoi hi hagués el millor restaurant del món, el poeta Carles Fages de Climent ja apuntava en el Somni de cap de Creus que Montjoi era bon lloc per prendre vi diví: «[Zeus] Des de Montjoi remunta el pic de l'Àguila / o el Negremont o l'esbarjós Paní / (...) / Dinen a Taballera i sopen a Montjoi, / on, vora Zeus, Ganímedes escandalla el bocoi».
Des de Montjoi se segueix cap a garbí, pel corriol sense pèrdua possible, però amb fatiga probable; atenció doncs a anar mal calçats! El paisatge aquí s'expressa en majúscules: cales Rostella i Murtra, caps Blanc i Trencat. La punta Falconera és el vèrtex on comença la badia de Roses. Aquests llogarrets formen part del Parc Natural de Cap de Creus i resulta curiós que els dos col·lectius que van protegir aquest territori hagin estat els militars, en ocupar zones panoràmiques i així impedir la circulació, i els ecologistes que, juntament amb altres ciutadans sensibilitzats, posaren seny davant la febre urbanitzadora.
Almadrava
La tresquera mena a la platja Almadrava: petita dificultat i gran paisatge. A l'entrada, es clissa un dels edificis emblemàtics de la vila: la casa Rosés, obra de l'arquitecta J. A. Coderch. El conjunt de cubs que davallen cap al mar són inconfusibles des de terra i millor des de mar. Pas a pas s'arriba a Canyelles Petites, on la senda de marina passa per un aflorament geològic de nivell. A tocar el far i al costat de blocs de gneis que, per l'erosió alveolar, recorden esponges petrificades apareix el testimoni del moviment d'aquestes masses rocoses quan fa uns 280 milions d'anys es trobaven a l'interior de l'escorça, a diversos quilòmetres de profunditat.
El far, el port pesquer, la dàrsena nàutica i el front marítim són ideals per passejar. Les postes de sol, memorables, en estar la badia encarada a ponent. Al final del terme, prop del grau de Santa Margarida, apareix un altre edifici singular, en forma de peix, que acull el centre d'immersió Poseidon. Els submarinistes, com Jonàs, per anar al fons del mar, entren a la boca del Leviatan. El camí de ronda fineix al grau de Santa Margarida. Es diu que no s'ha construït un pont pedestre perquè es puguin conservar millor la duna i els aiguamolls de la Rubina.
«Les postes de sol més pretigioses del país», segons Josep Pla
Sempre que parlem del paisatge empordanès i de la Costa Brava fa de bon recordar un dels seus màxims prescriptors, Josep Pla Casadevall (Plafrugell, 1897-Llofriu 1981). L'any 1997, coincidint amb el centenari del seu naixement, l'Ajuntament va instal·lar una placa en el passeig on es pot llegir: «... La tercera característica de Roses, que constitueix sens dubte el seu màxim encant: la d'estar la vila encarada a ponent. Això fa que les passejades del capvespre fins al far permetin la contemplació de les postes de sol més prestigioses del país, les més grandioses i inoblidables».
