18 de gener de 2020
18.01.2020
Figueres

Un passeig per la memòria de figuerencs, que ha ajudat a (re)descobrir el refugi del carrer Magre

L'autor del reportatge ha obert una finestra al passat a través de la veu dels testimonis

18.01.2020 | 08:37
Manolita i la filla de la seva amiga Dolors, a l'entrada d'on es trobava el refugi.

Tot esperant l'edició de l'actualització d'«Ales Negres i Xampinyons», una segona edició que no tardarà a arribar però que està embussada per manca del temps real necessari per forjar-la, i així com he fet ja en altres ocasions, us avanço un nou episodi d'aquesta (sempre) inacabada investigació, en aquest cas per confirmar i ampliar una informació que ja es recollia en el llibre, el refugi del carrer Magre.

Als baixos del carrer Magre número 1, on tenia la seu Defensa de Costes, hi havia un refugi antiaeri. La seva confirmació, i part de la seva història, l'he pogut recuperar, sobretot, gràcies a la memòria oral. Els testimonis, directes o indirectes, m'han resultat decisius per (re)descobrir, localitzar, ampliar i concretar part de la geografia històrica al voltant dels refugis i aeròdroms de Figueres/Empordà durant la Guerra Civil Espanyola (GCE). Tal com vaig poder transmetre fa pocs dies als alumnes del centre La Bressola-Pompeu Fabra del Soler (França), que realitzaven un projecte sobre memòria històrica, als testimonis se'ls ha d'escoltar.

En Ciprià, per exemple, va parlar-me del refugi veïnal de l'Era d'en Deseia, la Maria Lluïsa va recordar-nos el també veïnal del jardí de Damià Martí, la Conxita i en Joaquín ens van parlar del refugi d'empresa de la Hidro i en Joan ens el va explicar, la Paquita em va dibuixar on podria estar el refugi de l'estació... i en Josep Fajol em va parlar d'un possible refugi no documentat en aquell moment, el del carrer Magre.

El punt de partida el tindríem, com he dit, en el testimoni directe d'en Josep Fajol Mercader, de quan era petit, durant la guerra, quan va acompanyar el seu pare a veure un tal tinent Picazo, de Defensa de Costes, al carrer Magre i va veure com estaven treballant en un refugi dins l'edifici. Al carrer Magre núm. 1, durant la GCE, hi havia l'oficina de Fortificacions i Obres, i el 1938 -fins al febrer de 1939-, l'Enginyer Comandant de Defensa de Costes de Girona era l'Eduardo Picazo Burló. Per tant, era versemblant, les peces indiciàries encaixaven, i ho vaig publicar com un altre refugi, no documentat fins ara.

Aquell pedaç d'història rescatat va servir, molts mesos després, perquè pogués identificar el refugi on es protegia de les bombes la mare de la Dolors P.R., l'àvia d'en Jordi C.P., la Maria Dolors Renart Casanovas.

M. Dolors Renart (Arxiu familiar)


Parlar, escoltar, trepitjar terreny

Preparant els dossiers per a les visites que parlen de la GCE a Figueres i l'Empordà a través dels refugis, bombardeigs i testimonis, en Jordi i la Dolors van explicar-me que la seva àvia, la seva mare, vivia al carrer Magre durant la guerra i havia entrat a un refugi que hi havia davant de casa seva, havia de ser el que havia vist en Josep.

Després de parlar, escoltar, «trepitjar el terreny», preguntar a altres veïns, etc., vaig poder concloure que als baixos del carrer Magre número 1 hi havia hagut un refugi antiaeri. Aquell edifici, Can Matas, anys més tard, va ocupar la Clínica Girona, i actualment és un immoble particular. Estava ubicat a l'espai que ocupa el garatge privat actual d'aquest immoble, i la seva entrada era una porta, que encara existeix, que comunica el vestíbul/rebedor de l'edifici i l'esmentat garatge.

L'actual veïna de l'habitatge, la Maria Pagès Molas, el recordava com una mena de bloc al qual s'arribava a través d'un passadís fosc a partir de l'esmentada porta interior. A finals dels 90 va ser eliminat durant unes obres, i sembla que la seva destrucció va comportar, durant un estiu, un repicar constant, molta fressa i molta feina. Segons els testimonis que recorden aquelles obres, va sortir molt de formigó amb enreixat de varilles de ferro, per la qual cosa, estant a l'interior, als baixos d'un immoble, se li suposaria uns murs molt amples, capaços de resistir l'esfondrament de l'edifici.

El refugi, sembla, no tenia llum, i el passadís d'entrada no era pas recte, per la qual cosa, enmig del caos i les corredisses provocades per les alarmes i els atacs, la gent entrava però no sabia del cert si els seus hi eren o no, provocant situacions de temor i supervivència, totalment humanes, com la que recordava més d'un testimoni: una mare i una filla, veïnes del carrer Besalú, van entrar al refugi, però no juntes. Dins, la mare no podia veure la filla i van tenir, aproximadament, el següent diàleg: – Lídia, estàs bé?: – Sí, estic bé; – No et sacrifiquis pas per ningú!

M. Dolors Renart C., nascuda l'any 1928, vivia al primer pis del número 6 del carrer Magre. Era una de les veïnes del barri que utilitzava el refugi. En una ocasió en què l'alarma d'avís i el bombardeig varen arribar alhora, no li va donar temps de baixar, llavors els seus pares la van embolicar en un matalàs i la varen col·locar sota l'escala. Molts anys després, durant les esmentades obres de finals de segle, M. Dolors va passar per davant d'on hi havia hagut el refugi, ho va veure, la van deixar entrar, va recordar episodis oblidats i es va emocionar.

Manolita Bosch Bosch, nascuda el 1930, amiga d'infància de la M. Dolors, havia jugat molt al mateix carrer. Manolita, de família sabatera, vivia allà mateix on encara hi té la sabateria, al carrer Besalú núm. 15, a pocs metres del refugi. Encara el recorda, i també altres coses, com que el matí del 23 de gener de 1938 es dirigien al passeig Nou del Parc Bosc quan l'avi Joan va recordar que s'havia deixat quelcom i van recular. Allò potser els va salvar la vida perquè els hagués enxampat el tristament famós bombardeig.

Aquell atac aeri, com a tants d'altres ciutadans, els va fer prendre consciència del perill i van decidir traslladar-se a Borrassà, tot i mantenir obert l'establiment a Figueres. Un dia es van descuidar a la ciutat el gos, un Lulú negre de nom King, però aquest va seguir el transport i es va presentar al poble per a gran alleujament de la família.

L'àvia de Can Matas, l'Àngela Matas Serracant, també recordava aquest refugi i havia explicat que només hi havia entrat un cop perquè li feia por. Por també feien les bombes, que varen caure per tot arreu, fins i tot una es va quedar encastada, sense explotar, al segon pis del número 4 del mateix carrer Magre.

Els testimonis obren una finestra al passat

Gràcies als testimonis hem estat a temps de mirar per una finestra al passat i imaginar-nos aquell robust refugi antiaeri no subterrani, en els baixos d'un edifici, d'origen oficial (podria ser de la Conselleria de Defensa) però per a ús públic, construït el 1938 i conservat fins a la dècada de 1990. Hem estat de sort perquè hem pogut mirar i escoltar les seves veus abans que la finestra es tanqués.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
anteriorsegüent