08 de octubre de 2019
08.10.2019
Agullana

L'Estrada, un petit paradís a tocar la Nacional

Aquest veïnat d'Agullana on hi viuen trenta-vuit persones, ha evolucionat amb el temps i no ha caigut en l'abandó

07.10.2019 | 20:48
La festa d'estiu va omplir la plaça de l'Estrada

Trenta-vuit persones estan, avui dia, empadronades a l'Estrada, el petit veïnat d'Agullana on s'alcen una vintena de cases. El 2005 va saltar a la primera plana dels diaris quan, durant els treballs del TGV, es van trobar restes de la Via Augusta, actualment soterrades. Malgrat això i tot i trobar-se a tocar la Nacional i el bullici de l'extraradi de la Jonquera, la vida a l'Estrada és molt calma. Lluny queden aquells temps on al veïnat hi havia hostals que s'omplien de gent per menjar o l'edifici de la Societat on es programaven balls. La lluita dels veïns és que no els oblidin, com passa en molts altres petits veïnats, i l'Ajuntament d'Agullana, encapçalat per Josep Jovell, s'ha posat mans a l'obra.


Imatge aèria on es veuen la vintena de vivendes que té l'Estrada. Foto: Falgués Fotografia.

Dins aquesta línia, els darrers mesos, el consistori ha promogut la neteja de molts camins de l'entorn així com de la font del poble que encara raja i que, ara potser no tant, és visitada per gent que vol degustar aigua pura. A més, han aplicat un pla de manteniment, que tindrà continuïtat, que ha inclòs retocs a la teulada de l'església, on faltaven moltes teules, i en el cementiri. Un dels projectes que té en cartera l'Ajuntament és la futura depuradora de l'Estrada, un equipament molt necessari que vindrà a substituir l'actual sistema força obsolet. Com explica el regidor Joan Reynal, els veïns de l'Estrada «paguen impostos com la resta» i cal tenir-los en compte.

Veïns de tota la vida ja en queden pocs

Un dels pocs veïns que queden de tota la vida és Josep Vicens, fill de can Tomàs. Té 72 anys i va néixer a l'Estrada. «Crec que soc el més vell que queda», diu. Hi ha viscut sempre, a l'Estrada, cosa que no entra en contradicció quan afirma que se sent del tot «agullanenc». També diu que espera acabar la seva existència aquí, reposant al petit cementiri que la tramuntana acarona. Vicens ha dedicat tota la seva energia a treballar les vinyes i la terra, i segueix fent-ho encara ara que ja està jubilat. És l'últim que queda. Una de les seves dues filles també viu al veïnat. S'hi va fer una casa nova fa un temps. Com ella, altres persones no vinculades històricament a l'indret o altres que els pares sí que hi tenien relació, han trobat en l'Estrada un lloc ideal per reposar preservant-lo així com un petit paradís. «Quan era jove pensava que tot s'aniria a terra, no veies futur, però ara està tot arreglat», afegeix. De nens, però, n'hi ha pocs, ben diferent dels temps d'infància de la generació de Vicens. Encara, però, hi passa gent, ja sigui dalt d'una bicicleta o «perquè buscant la travessera de la Font amb el GPS arriben al carrer de la Font».


El veí Josep Vicens, l'alcalde pedani Robert Baserba i el regidor Joan Reynal. Foto: Falgués Fotografia.


Ens acompanya en aquesta descoberta un altre veí de tota la vida, en Robert Baserba que, a més, des de fa uns pocs mesos ostenta, de nou, el càrrec d'alcalde pedani de l'Estrada. Ell viu en un mas ubicat a un quilòmetre del veïnat però coneix aquest indret com el palmell de la seva mà, ja que ha estat el seu escenari vital. Un espai que ha anat evolucionant amb el pas del temps. A diferència d'altres petits nuclis, l'Estrada no ha quedat abandonat, ja que ha vingut gent de fora per ocupar l'espai deixat pels veïns de tota la vida que han anat desapareixent. Les cases estan arreglades, els carrers són nets, malgrat que un dia entre setmana no s'hi veu massa vida. A l'Estrada no hi ha ni una sola botiga. Els veïns, doncs, es veuen obligats a desplaçar-se fins a Agullana, on sí que hi ha una botiga, un supermercat, forn de pa fet amb llenya i, fins i tot, farmàcia i, per descomptat, la Societat la Concòrdia. Una de les mancances, però, és que només disposen de servei bancari personalitzat un dia a la setmana. Sí que disposen de caixer automàtic malgrat que, a parer de Reynal, és dificultós quan hi viu molta població d'edat avançada.


L'alcalde pedani de l'Estrada, Robert Baserba, davant la font del veïnat. Foto: Falgués Fotografia.

Robert Baserba: «Viure a l'Estrada és especial, té avantatges i desavantatges»


Empresari de professió, ciclista per vocació –campió del món de BTT en veterans el 2017 i quatre vegades campió d'Espanya–, Rober Baserba és, des de fa uns mesos, l'alcalde pedani de l'Estrada, nucli on va néixer i on segueix vivint, just a tocar, en un mas. 
 
Vostè repeteix en el càrrec.
Sí, vaig ser alcalde pedani fa uns setze o disset anys.
 
Què l'ha portat a repetir?
M'ho va proposar l'actual equip de govern abans de guanyar i vaig dir que sí. De tota la vida he estat de Convergència i quan Junts per Agullana i l'Estrada van decidir optar-hi, em vaig oferir a ajudar. Vam sortir amb més de cent vots de diferència de la resta. 
 
Què han fet fins al moment?
Hem treballat molt ja. Hem fet una neteja a fons. Al voltant del cementiri semblava una selva. 
 
Els veïns, però, no es queixaven davant aquesta situació?
Era una cosa generalitzada a tot el terme. Hi havia una certa desconnexió i despreocupació del poble. Ara és molt diferent. A les 8 del matí ja hi ha l'alcalde a l'Ajuntament. Es volta pel poble, la gent et veu i vius els problemes que hi ha en un poble. Has de caminar i escoltar la gent, el que ara s'està fent. No fem res més que el que s'ha de fer, res extraordinari.
 
De què s'ocupa vostè?
De tot el que concerneix l'Estrada. 
 
Pot compaginar-ho amb la seva vida professional?
Soc empresari i no em ve d'una hora.
 
Què ha estat el més urgent?
Molta neteja, hem repassat la teulada de l'església, al cementiri hem fet actuacions, tant a dins com a fora, i el pròxim projecte, que és urgent, és la depuradora ecològica.
 
Tenen aigua potable? 
Sí, ve de Peralada, passa per aquí i va a Agullana. També tenim clavegueram, però la depuradora té prioritat perquè ara la que tenim no fa bé les seves funcions. Això s'ha de rectificar.
 
També hi ha una font.  
Fa cinquanta anys no hi havia aigua potable al nucli. La van portar de la Vajol, de la cascada d'en Rabassa. Entre ells hi havia el meu germà. Llavors es va començar a posar l'aigua al poble. La gent, doncs, què feia abans? Cada casa tenia un pou i a vegades era comunitari. És a dir, que potser hi havia dues cases que tiraven del mateix pou. Però el que no en tenia, de pou, havia d'anar a buscar l'aigua a la font. Generalment, la gent hi anava a buscar l'aigua per beure perquè tothom tenia porcs, gallines dins del poble. Era el més habitual. Fins i tot, un ramat d'ovelles o vaques. En Sardà, un veí, tancava les ovelles per darrere la Societat. Encara existeix aquell camí. Pensa que abans la gent anava a Figueres a peu a mercat. Marxaven a les quatre del matí, compraven el que necessitaven, un carro ho carregava, esmorzaven i tornaven a peu.
 
Com és la vida a l'Estrada? 
Ha vingut molta gent de fora que no són autòctons, vull dir que no hi han nascut. Fills de l'Estrada deuen quedar només tres cases. Viure aquí és especial, tot i que té avantatges i desavantatges com ara que no hi ha botigues, res.
 
Vostè és fill d'aquí. Recorda com era abans, les festes...? 
Mare meva, i quan veníem a jugar aquí (senyala la font).  
 
Com veu que vingui gent forana i s'instal·li a l'Estrada? 
Això dona garanties de futur i dona vida. La gent manté les cases. I els de tota la vida que s'han anat morint, aquelles cases s'han llogat o s'han venut. 
 

L'artista Antoni Federico davant la porta del seu taller a l'Estrada. Foto: Cristina Vilà.

Antoni Federico, l'artista que vol deixar petjada a l'Estrada

A finals dels anys 60, la família d' Antoni Federico –els pares i els quatre germans– es va traslladar des del sud fins a l'Estrada. El seu pare va anar-hi a treballar la terra, sobretot, la vinya, cultiu majoritari, aleshores, en aquesta zona. S'instal·laren en un annex de la casa pairal de la família Torrent on el pare feia de masover. Quan Federico tenia 12 anys no va voler seguir anant a escola. Aleshores, el pare el va posar a collir tòries. Veient, però, la seva tendència innata per l'art, li va cedir una habitació de la casa com a taller. «Aquí vaig començar». I aquí va tornar l'any 1993, al mateix lloc. Va tancar els tres estudis que tenia a Agullana per instal·lar-hi el definitiu.
 
La casa pairal-taller, on Federico  treballa tots els dies de l'any, a excepció de Nadal o Cap d'Any, i on conserva bona part de la seva extensa producció, la va aixecar i hi va viure l'avi de Carmen i Lourdes Torrent, actuals propietàries. Elles, com el seu pare, no hi vivien, només hi anaven per qüestions de feina o en moments com la matança del porc o les festes. Amb els anys, Federico l'ha rehabilitada, tot i que preserva els espais originals com l'estable per als cavalls o el celler.
 
L'artista recorda que quan ell va arribar de petit al poble «tot era fosc». «Aleshores era l'època franquista; ara tot ha canviat molt, es pot respirar», assegura, tot afegint, però, que aleshores «hi havia molt ambient de mainada, molta vida rural, d'anar a l'hort, a la vinya, a cuidar el bestiar», cosa que ara es troba a faltar. 
 
Una de les voluntats de Federico, que vol tirar endavant des de fa temps i que ja està sobre la taula de l'Ajuntament, és pintar l'interior de l'església de l'Estrada. «Vull que quedi alguna cosa meva aquí», assegura convençut. Federico ja ho té tot pensat dins el seu cap. Ara, només cal trobar el finançament que ho permeti fer realitat.
Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades

anteriorsegüent