En un exercici de dicotomia economicopolítica, l’exalcalde de Figueres i economista Joan Armangué ha protagonitzat una conferència a La Cate organitzada per la Fundació Catalunya Europa a l’Empordà amb el títol interrogatiu Figueres, ciutat rica o ciutat pobra? Amb la sala plena, Armangué va desgranar la realitat social i econòmica de la ciutat amb dades comparatives extretes de l’Idescat i analitzades fins al punt de poder establir comparatives amb altres poblacions que pateixen les mateixes problemàtiques, com ara Salt, derivades de la crisi econòmica i l’evolució demogràfica desbocada sorgida d’una forta immigració.

Per respondre a la pregunta de la conferència, Armangué arriba a la conclusió que “la ciutat pateix una crisi socioeconòmica greu. Si partim de la idea que la ciutat és la seva gent, Figueres està seguint un procés d’empobriment”, un fet que es veuria reflectit “en els més de 10.000 habitants que estan en risc de pobresa i d’exclusió social”.

El clar distanciament en negatiu entre el PIB figuerenc i empordanès respecte del català entre 1991 i 2014 i el progressiu procés de desindustrialització de la vila i l’excessiva dependència del sector serveis, especialment el comercial, estan acompanyats per “una important baixada de la renda familiar disponible” la qual cosa ha provocat que els figuerencs “hagin patit pèrdua de poder adquisitiu amb efecte directe sobre l’economia local”.

L’excés de dependència de les prestacions socials “i amb un 35% de la població que té ingressos inferiors al 60% de la mitjana”, fa que Figueres estigui en una situació “alarmant” agreujada amb una taxa d’escolarització per sota de la mitjana comarcal i catalana als 17 anys. Salt (57,9) i Figueres (67,1) són els referents més baixos de Catalunya en aquest camp. L’existència d’una economia submergida i els ajuts públics són “els únics matalassos” que han evitat una revolució social d’una ciutat en situació “de crisi estructural” amb “un mercat de treball precari i amb poca qualificació”.

“Unitat en un projecte comú”

Per al futur, Armangué demana un impuls de la formació professional qualificada per a activitats de valor afegit, la potenciació de la marca Dalí “sense estranys cants de sirena”, l’impuls del Logis Empordà i “una autèntica autocrítica en tots els àmbits de la ciutat” a partir “d’una unitat per un projecte comú” amb “un lideratge des de la governança de la ciutat i des de la part privada”.