14 de novembre de 2020
14.11.2020
L'Empordà
ANÀLISI

«Això el Sanchis ho pagarà»

«Fa mesos que Carles Puigdemont intenta destituir Sanchis com a represàlia per «les coses de la Pilar» i perquè troba que no li fa prou propaganda · També vol destituir Saül Gordillo de director de Catalunya Ràdio perquè el considera un ariet d'Esquerra · És poc probable que de moment ho aconsegueixi»

14.11.2020 | 06:30
«Això el Sanchis ho pagarà»

Catalunya ha arribat a un moment en què fa mandra saber les coses. Perquè són molt vulgars, perquè estan molt embolicades i perquè, en el fons, no tenen cap importància. Ja fa dies que pensava trucar el director per demanar-li espai fora de la secció d'Opinió per explicar el mar de fons de TV3: però tot és tan groller i tan grotesc que anava ajornant la trucada per una barreja de sentiments, tots ells poc falaguers, com els del pare que sortint del bordell es troba el seu fill, que exaltat li demana: «Però pare, què has fet?» I el pare li respon: «És que per cent euros no volia molestar ta mare».

Jo no volia molestar la mare però han sortit les converses. He de començar admetent que la culpa és meva. De fet, de l'Arcadi Espada i meva. L'Arcadi em va fer llegir L'alba, la tarda o la nit de Yasmina Reza, el dietari de la campanya presidencial de Nicolas Sarkozy. Entusiasmat per l'obra, l'hi vaig immediatament enviar al David Madí perquè encarregués alguna cosa semblant sobre el llavors candidat Mas. Era l'estiu de l'any 2009. Jo era a París el dia que vam tenir la conversa i em va dir que el llibre l'havia de fer jo. I quan li vaig fer veure que havia de ser una dona, em va respondre, i no el vaig poder fer canviar d'opinió, tot i que vaig intentar-ho de totes les maneres possibles, que l'encarregaria a Pilar Rahola.

Des d'aleshores s'establí una relació de client proveïdor entre Rahola i el candidat i després president Artur Mas. Jo sé que Rahola, en el seu cervell espatllat, creu que és el pit nu de Marianne guiant el poble, però en la realitat despullada de fantasies, de deliris, de supremacismes i de traumes -creieu-me, sobretot de traumes- és només una orgànica, appàratxik total, que els llocs on escriu i parla han patit intimidacions polítiques perquè hi sigui, i alguna cosa més que intimidacions quan han volgut prescindir-ne. Pilar Rahola no seria a TV3 ni a La Vanguardia si la decisió dels mitjans fos estrictament professional i lliure. Això és important saber-ho perquè aquesta senyora, i els polítics a qui serveix, s'omplen la boca parlant de llibertat i de democràcia. Quan Pilar Rahola assegura que Carles Puigdemont li ha dit que «això el Sanchis ho pagarà» referint-se al fet que el director de TV3, Vicent Sanchis, li ha retallat les veneçolanes intervencions a la televisió pública, està dient la veritat. Fa mesos que Puigdemont intenta destituir Sanchis, com a represàlia per «les coses de la Pilar» i perquè troba que no li fa prou propaganda. També vol destituir Saül Gordillo de director de Catalunya Ràdio, perquè el considera un ariet d'Esquerra.

És poc probable que de moment ho aconsegueixi. La presidenta, Núria Llorach, a les seves ordres, ha intentat destituir Sanchis i Gordillo. Però no ha comptat amb el suport ni de Rita Marzoa, ni d'Antonio Pemán ni d'Armand Querol, els altres membres del Consell de Govern de la Corporació, que és l'òrgan que pot destituir els directors i convocar el concurs i les seves bases per triar els nous. Rita Marzoa, d'Esquerra, obeeix sense més consideració el seu partit, que no vol fer canvis, tot i que mai no ha sentit Vicent Sanchis com «el seu» director. Sanchis va ser nomenat a proposta de Junts per Catalunya, amb el vistiplau d'ERC. Més curiós, per no dir una altra paraula, és el cas del representant del Partit Popular, Armand Querol, que espantat per la bogeria de Puigdemont, ha acabat protegint Sanchis de la intentona de Llorach. Indica la descomposició del submón puigdemontista que el Vicent no els sembli prou partidari. No tens un projecte sòlid, ni de vocació majoritària, quan tot s'esmicola en l'escissió de l'escissió, en el fanatisme sectari, en el populisme fet doctrina i en el poder mafiós dels recaptadors predicaires. Indica la grandesa del Vicent, jo sempre l'he defensada, que Esquerra no el consideri el seu director i que Convergència vulgui matar-lo. És la línia on sempre hauria d'estar un periodista.

Més estranya és encara la corba del cas Pemán. Antonio Pemán és un senyor extraordinari, elegant, simpatiquíssim, excel·lent company de sobretaula. Editor de l'Editorial Laia, fou gerent d'El País de Catalu­nya quan es fundà. A la vida té dos grans amics. Un és José Antich. L'altre és Jaume Giró. Antich ha estat qui amb més insistència ha intentat fer efectiva, durant aquests mesos, l'ordre de Puigdemont de destituir Sanchis al capdavant de TV3. Es queixa que TV3 no el convida prou i a més a més creu que té alguna opció de ser ell el director. No dic que no la tingui, però francament, no em sembla el més probable. En definitiva, el que vol Antich són més diners. Com sempre. L'afany recaptatori és el que defineix la ideologia del seu diari digital, tal com definí els seus posicionaments polítics en les diferents etapes en què fou director de La Vanguardia. Hi ha alguna cosa de confiable en algú que sempre es ven, i és que sempre podràs controlar-lo si tens els diners. Però en l'època en què Antich encara no havia fet del tot el gir independentista, febrer-març de 2012, i CiU encara existia, li demanà al seu llavors amic Josep Antoni Duran i Lleida que posés el seu amic Pemán a la «Corpo», cosa que Duran feu com la majoria de coses que li demanava el seu amic Antich -i director de La Vanguardia.

Pemán és un home raonable i no ha fet cas de les trucades del seu amic Antich demanant que votés contra el Vicent. Més aviat ha interpretat prudentment el silenci intel·ligent de Jaume Giró com un consell de no ingerència en lluites alienes i perdudes. Val a dir que Duran, tot i que la seva voluntat inicial era ja la de complaure l'Antich, no prengué la decisió sense abans demamar-li al Jaume si realment Antonio Pemán -a qui Duran no coneixia de res- estava preparat per al càrrec.

Pel que fa al Vicent, com em sembla que ja he explicat alguna vegada, fa més de 20 anys que el conec i l'estimo. És el padrí de la meva única filla, però si n'hagués tingut més, també hauria estat l'elegit. Per tant, el conec molt bé. I no sabria dir-te a qui vota. Sí que sé que sempre ha fet el que li ha semblat, tant quan era el director de l'Avui com a la tele. Quan algú ha volgut donar-li ordres polítiques ha estat gros el que s'ha trobat. Que Puigdemont no entengui la diferència entre ell i Pilar Rahola, i que la seva tria sigui Rahola, és la prova més concloent de la seva malaltia, i que li queden pocs mesos de vida política. Que Sergi Sol i Miquel Martín Gamisans hagin hagut de defensar un director que si fos per ells no l'haurien posat, és la metàfora de la desfeta de Junts per Catalunya. Puigdemont, Rahola i Antich. Molts hi veuen tres soldats però només són tres assumptes estrictament personals. Només cal veure a quin diari digital va a parar el gruix de la part de les subvencions que Junts controla de la Diputació de Barcelona, i qui paga i com el canal de Youtube de Pilar Rahola, creat per compensar la davallada d'ingressos de TV3. Antich, Puigdemont i Rahola són tres cares més depriments d'una mateixa derrota. Esgotats els arguments contra el mur de la realitat, ja només els queda treure les navalles. Som en la fase de l'esfondrament i del pillatge descarnat.

De fet, el pillatge hi ha estat sempre, tot i que abans era més dissimulat. Si tu agafes les trajectòries d'Antich i Rahola no trobaràs ni un sol moment, ni un de sol, en què hagin aportat més del que han cobrat, i a més volent donar lliçons de solidaritat i de justícia als altres. Els diners que cadascun dels dos a la seva manera han arribat a endur-se'n ningú no se'ls pot imaginar. Quan Rahola diu que s'ha fet pública una telefonada privada no té raó. Una conversa privada és una conversa sobre afers privats, i els afers de la seva conversa eren manifestament públics, deshonestos i antidemocràtics, i que consti que «antidemocràtic» és una paraula que fa bastant de fàstic utilitzar. Una conversa sobre sexe és una conversa privada sempre que no contingui amenaces de violació. Una conversa política és una conversa privada sempre que no desvetlli un tràfic d'influències o la intimidació de periodistes. Que un expresident de la Generalitat, líder encara del principal partit del Govern, i una tertuliana, parlin en termes de «ja ho pagarà» del director d'una televisió pública no és privat sinó públic i jo diria que delictiu.

Sense generositat, tot acaba agonitzant. Sense grandesa tot es torna tan petit que ja ni ho pots veure. Aquesta setmana hem sabut que JxCat ha fitxat Joan Bonanit per a la seva candidatura. Puigdemont ha arribat un moment en què la millor manera d'acabar amb ell és animar-lo a que faci el proper pas.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook