L'exconseller d'Acció Exterior de la Generalitat Raül Romeva va negar, com van fer fins ara els seus companys de banc dels acusats, qualsevol mena de violència en el procés independentista de Catalunya, no només perquè no és «desitjable» per aconseguir-la, sinó perquè és «francament poc intel·ligent».
Romeva, que només va accedir a respondre a la seva defensa després de declarar-se un «pres polític» en un «judici polític» -com va fer també Oriol Junqueras-, va defensar que el Govern al qual pertanyia no va fer «mai» cap «incitació a la violència»: «Rotundament no».
«Davant la repressió, no violència», aquest era el «mandat cívic, polític i institucional» que, segons Romeva, la Generalitat va predicar davant la ciutadania i no només per convicció ideològica, sinó perquè «és molt més probable aconseguir l'objectiu legítim» que es van plantejar «utilitzant mecanismes no violents».
«No només no és desitjable (la violència) sinó que és del tot descartable i francament poc intel·ligent», va dir l'exconseller, que s'enfronta a una petició de 16 anys de presó per rebel·lió agreujada amb malversació.
Va negar la violència en els successos del 20 de setembre del 2017 davant la conselleria d'Economia, on només va veure «una manifestació, un exercici lícit i pacífic del dret a la violència» perquè «manifestar-se no és alçar-se, de la mateixa manera que protestar no és un delicte», com tampoc ho és opinar.
«Fets concrets»
Per tant, segons Romeva, «les úniques armes que hi ha hagut han estat les de la Guàrdia Civil» i és, segons el seu parer, «absolutament perniciós parlar d'aixecament quan els fets demostren el contrari».
I encara que va lamentar «fets concrets» com els danys en diversos vehicles de la Guàrdia Civil aparcats davant de l'edifici de la conselleria, que va atribuir a una «responsabilitat individual», segons el parer de Romeva, això no es pot utilitzar «en absolut» per «condicionar que milers de persones es van manifestar cívicament i pacíficament».
Segons el seu parer, sí que hi va haver violència l'1-O, però per part de les Forces de Seguretat, exercida amb «cruesa» sense justificació i de manera «contraproduent» davant la qual la ciutadania va respondre amb una «resistència pacífica», que va donar lloc a «una enorme quantitat de víctimes civils», segons l'exconseller, «al voltant d'un miler».
Una actuació que «no s'enquadra en absolut en el comportament del que havíem d'entendre amb una policia democràtica en un país democràtic» i que representa una «taca força greu en la història de la democràcia espanyola», va dir. Romeva es va sumar a altres exconsellers del Govern de Carles Puigdemont a titllar de «política» la Declaració Unilateral d'Independència de Catalunya, que els donava un «mandat polític» per obrir una «negociació multilateral» com a solució al conflicte.
«Els demano humilment que no assumeixin aquesta responsabilitat i que tornin aquesta carpeta a la política», va dir Romeva davant el Suprem amb relació al conflicte secessionista català, que va qualificar en diverses ocasions d'una «carpeta incòmoda».
«Moment rellevant»
L'exconseller d'Exteriors de la Generalitat Raül Romeva va situar ahir el «moment rellevant» del procés sobiranista en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya de l'any 2010, ja que va suposar una «ruptura emocional dramàtica» per a ell i per a molts altres catalans.
«Jo fins al 2010, com molta altra gent, no vaig ser independentista, era federalista», va explicar Romeva en la seva declaració en el judici del procés, en la qual només va contestar les preguntes del seu advocat.
L'exconseller -que procedeix d'Iniciativa per Catalunya-Verds- va rebatre les interpretacions que situen el començament del procés el 2012, ja que, segons el seu parer, «el punt d'inici, el punt d'inflexió, el moment rellevant» és el 2010.
Un tribunal «polititzat»
I va ser per la sentència sobre l'Estatut de Catalunya que va emetre el Tribunal Constitucional, «un tribunal altament polititzat que va emetre una sentència dramàtica, en el sentit que va suposar una ruptura emocional per a molta gent».
Aquella sentència va suposar «la ruptura d'un pacte important, del pacte constitucional del 1978 de forma unilateral per part d'un TC polititzat» i a partir d'aquí moltes persones van decidir que calia un altre pacte.
