No té cap diari a les mans, no llegeix en veu alta, conversa. Fa pauses, mou el cap. Assenteix i nega, fa que sí, diu que no. Riu i s´emprenya. Xerra com una garsa, festeja. Dialoga pels descosits. Mira un punt fix. Mira i no veu, veu i no mira. Parloteja. La dona es toca els cabells. Duu melena, cabell llis. El cap jup, la mà al front. Ara sembla que xiuxiueja. La cabellera, com un desmai. S´explica secrets? A qui s´imagina? Està boja?. Més aviat sembla feliç. Ara tiba les celles, flaira el cel, alça el coll. Fa un cop de serrell, descobreix les orelles. I s´explica tot.
La dona parla per telèfon. Porta un giny minúscul penjat com una arracada, entaforat a l´oïda, i un micro petit, allargat, com una protuberància. La dona no parla sola. No delira, no està folla.
Potser, simplement, és una dona llunàtica. O no. No més ni menys que les altres dones que la miren. Potser està enamorada, potser explica com ha engegat a l´ex. O potser parla amb la sogra. Potser té l´olla al foc i enllesteix feina abans d´anar a buscar la mainada o potser no té gens de pressa i la fa petar. Petar en la distància. Petar movistar, petar orange, petar vodafone. Practicar el segon ofici més vell del món, passant per caixa. Parlar amb la quinta forca, parlar amb la cantonada. Potser feia mesos que no es deien res. Potser es veuran d´aquí a deu minuts.
I quan estiguin a prop, quan es tinguin els ulls a l´abast, qui sap si ja no es diran ni mu. Qui sap si aleshores sí, fitaran els núvols. Cara a cara callaran. Ensordirà el silenci. Regnarà la incomunicació.
Potser sí parlava sola la dona que ara tecleja, i pagava per fer veure que no. A cada racó públic hi ha persones que simulen estar atrafegades, que reneguen de l´ofici de badar. Que es revolten si els demanes l´hora, que renuncien a dialogar. De tu a tu, gent honesta que la societat ha tornat mentidera.
Contactes telefònics, xarxes socials. Mai cap pantalla parlarà com uns ulls a trenta centímetres.
