Un torneig superlatiu

Espanya defensa el títol en una Eurocopa marcada per la seguretat i amb França, Alemanya, Anglaterra, Bèlgica o Itàlia de grans candidates

09.06.2016 | 06:30
Un militar vigilant a Niça, que a la primera fase acull partits del grup d´Espanya i del d´Alemanya.

L'Eurocopa torna a partir de demà per tercera vegada a França, on es va disputar la primera final continental el 1960 i on Espanya perdia davant l'amfitriona la de 1984. I ho fa d'una manera superlativa: creixent en el nombre d'equips participants, que passen dels 16 que disputaven la fase final des de l'edició de 1996 als 24 actuals, i en la durada del torneig, amb 31 dies entre el partit inaugural de demà i la final del 10 de juliol. Creixent en el nombre de seus (deu) i amb quatre estadis a estrenar (Lió, Lille, Bordeus i Niça); creixent en aspirants a desbancar Espanya del tron que ocupa des de 2008, i creixent de manera excepcional en les seves mesures de seguretat dins el context d'emergència que viu el país després dels últims atemptats terroristes.
El futbol, un cop més, confia a aparcar problemes i tensions, ni que sigui per uns dies, i convertir la cita en una gran festa continental que espera superar els 2,5 milions d'espectadors en els estadis en els 51 partits del torneig i batre tots els rècords de seguiment a través de les retransmissions televisives. Quatre anys després de l'històric 4-0 de la final de 2012 davant Itàlia (la major golejada en una final continental), vuit ja des que Fernando Torres marqués a Viena el gol que coronava Espanya davant Alemanya, la "Roja" aspira al més difícil encara: un quart títol i tercer consecutiu quan només ella pot presumir en el continent d'haver guanyat dues vegades seguides.
"Som favorits, és clar, perquè som els campions". La frase de Vicente del Bosque després del 6-1 d'un amistós davant Corea del Sud resumeix l'evidència: El campió sempre ha de ser considerat en el grup de favorits. Encara que ho faci amb dubtes després de la garrotada viscuda fa dos anys al Mundial de Brasil, però reforçat també en l'ànim després d'una temporada en què pel que fa a clubs ha tornat a imposar la seva llei a Europa.
Però el grup de candidats és gran. França, lògicament, com a amfitriona, amb Didier Deschamps disposat a aixecar com a entrenador la copa que ja va guanyar com a jugador; Alemanya, per descomptat, com la vigent campiona del món; Anglaterra de Roy Hodgson que ve de completar una fase de classificació immaculada; la talentosa Bèlgica de Marc Wilmots; 1 Portugal que segueix esperant el millor de Cristiano Ronaldo o Itàlia ... perquè sempre cal comptar amb Itàlia. I tot això sense oblidar que l'Eurocopa és un torneig especialment obert a les sorpreses, encara que ja semblin llunyans els títols conquerits per Dinamarca (1992) i Grècia (2004) quan ningú ho esperava. Per cert, ni Dinamarca ni Grècia estan entre les 24 finalistes a França. Ni tampoc Holanda, campiona el 1988 i que fa només sis anys queia davant Espanya a la final del Mundial de Sud-àfrica.
Hi ha un grandíssim grup de figures, tot i que d'entrada el reconeixement ha de ser per a cinc jugadors ?-Casillas, Ramos, Iniesta, Fàbregas i Silva- que tenen davant seu l'oportunitat d'aconseguir una cosa realment històrica: un tercer títol consecutiu i després d'haver estat, els cinc, titulars en les dues últimes finals.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema